Com era de preveure, Felip VI no ha fet cap referència a la carta que li van enviar 73 comandaments retirats de l’exèrcit –i encara menys al xat amb comentaris colpistes d’un altre grup– en el seu discurs de la Pasqua militar. Hauria sigut absurd esperar-ho, no és a la seva agenda ni és a l’agenda del govern espanyol fer-lo entrar en aquest terreny. El PSOE està decidit a preservar la monarquia espanyola sense demanar-li cap esforç. Els retocs en la llei de la corona que suposadament es preparen estan destinats a calmar –si és que cal– la part de Podemos de l’executiu de Pedro Sánchez, que de fet el esperava era una llei nova de dalt a baix. Fa deu dies semblava que se’ls concediria i després el projecte s’ha anat rebaixant. De voler una república, els de Pablo Iglesias han passat a reclamar una nova llei de la corona i finalment s’hauran de conformar amb una operació de maquillatge.
Ja en l’època de Felipe González i el Borbó ara emèrit va quedar clar que el republicanisme del PSOE era retràctil. Trenta anys després, està completament atrofiat i de passada obliga Podemos a empassar-se el seu. Per això, com a molt, el que han fet aquest 6 de gener Felip VI i la ministra de Defensa, Margarita Robles, ha sigut repartir-se els papers: un ha enarborat un dia més la Constitució i l’altra ha renyat els que perjudiquen el que ella considera “l’immens prestigi de l’exèrcit”.
Ara bé, potser sí que esmentar la Constitució davant dels militars és un seriós advertiment i un acte gairebé trencador, com ha interpretat la premsa espanyola. Perquè hi ha un element que sempre és allà i que no desapareixerà per molt que tanquin ells ulls. El mateix Felip VI l’ha esmentat en el seu discurs. És el pecat original del règim que encapçala i el seu punt més feble: la legitimitat o, més aviat, el fet de no tenir-ne. Com ha quedat clar amb les cartes, manifestos i xats colpistes que han destapat alguns periodistes –no sabem si n’hi ha més–, els militars no s’empassen el relat de la Constitució com a “origen de la legitimitat de tots els poders”. És normal: recorden, com tothom, que Joan Carles I va accedir al tron perquè ho va decidir Franco i que Felip VI el va substituir per intentar tapar el desastre resultant.
La Constitució –i el referèndum en què es va aprovar, sempre amb el soroll de sabres de fons– no se la creu, per motius diferents que la resta de ciutadans que la qüestionen, ni “la família castrense” a la qual Felip VI es mostra orgullós de pertànyer. El que està clar és que l’arquitectura del règim del 78 té una esquerda especialment difícil de tancar en una monarquia que no se sustenta ni en una tradició sòlida, respectada i ininterrompuda ni en el paper que ha fet després, per molt que es fiqués amb calçador en una constitució.
4 
26 
