Després de la maniobra, -per cert, molt interessant- dels pressupostos, la legislatura va obrir un dels fronts que promet ser estrella de la legislatura. Els grups parlamentaris van encetar aquest divendres les tasques de la ja famosa Comissió sobre el Model Policial. Una comissió que, en un principi, tenia tots els números per esdevenir el centre dels atacs, les tensions i del pim-pam polític. Però, siguem realistes, el canvi de socis del Govern de Pere Aragonès, ha descafeïnat la contundència de la comissió. I possiblement, això sigui positiu.
Divendres tots els portaveus van explicar el que n’esperaven i van exposar el seu pla de treball. Curiosament, molts diputats no van haver de manester papers. Sabien perfectament el que volien dir. Una novetat, que els diputats enraonin sense papers. I un detall que regala esperança als qui creuen que aquesta comissió serà útil i eficaç per millorar, modernitzar i articular el futur del model policial de Catalunya. Tot indica que els Comuns tornaran a ser claus en els debats d’aquesta comissió.
Veterans de la matèria com l’exconseller Ramon Espadaler (PSC-Units) o Matías Alonso (Cs) que el seu full de serveis li permet mantenir una posició dura però allunyada de les formes de Vox. Marc Parés dels Comuns, Xavi Pellicer (CUP), o en Jaume Alonso Cuevillas (JxCAT) tenen clar el que n’esperen de la comissió, amb objectius precisos i de l’any que tenen pel davant. I Chakir el Homrari, portaveu d’ERC, va deixar clar que a la comissió, s’hi han de pactar coses fins i tot amb que voldrien que Catalunya no tingués Mossos d’Esquadra.
El repte és majúscul. Parar l’orella a totes les parts, als tècnics, als professionals, a les víctimes, a les entitats, als polítics i als experts per tal de redefinir conceptes claus com els límits del monopoli de la força, l’expansió del dret a la protesta i manifestació, la revisió del camp de joc i dels jugadors, el paper de l’ordre públic i dels serveis d’informació policial, la defensa dels drets fonalmentals, i que són motor pels altres drets, així com de la legitimitat policial o la idea d’espai públic.
Obrir aquest meló de manera sana i democràtica és imprescindible i més, quan a Europa, la polifòbia s’escampa. El fet que s’identifiqui la policia amb la darrera línia de defensa per mantenir les desigualtats ha agafat empenta. La sensació d’instrumentalització de la policia per part de determinades forces polítiques com està passant a la Guàrdia Civil o el CNP, amb Jucil o Jupol, és inquietant.
La imatge d’un agent antiavalot desnonant nens de casa seva té uns costos incomensurables. Tant per la policia com per tothom. Els uniformats es mengen el gripau quan, en definitiva, és el sistema legal i judicial, qui ho genera. La conseqüència és que la policia sembla que només és forta i ferma amb els dèbils i que és un exèrcit polític al servei dels poderosos per mantenir els privilegis del règim. Un sistema o una administració política té poder per desnonar nens i no per fer quadrar les empreses energètiques? Els policies també es formulen aquesta pregunta.
Per això és bo que el Parlament posi sobre la taula els neguits, les desconfiances, els dubtes, les posicions i les ideologies al servei de millorar un dels instruments més delicats de la democràcia: qui té el diposit del monopoli de la força. Serà difícil i intents. Hi ha feina per fer, hi ha roba per rentar, però sortosament hi ha sabó amb escreix i de ganes, no en falten. I, a més, hi ha el que és fonamental: fa falta aquest debat.
