El 7 de juny de 2005, a mig mandat de Pasqual Maragall, una quinzena d’intel·lectuals van presentar un manifest que reclamava la fundació d’un nou partit polític. El lloc era el restaurant Taxidermista, a la plaça Reial -avui desaparegut, com tants d’altres- i, en essència, s’hi demanava la fundació d’un partit nou que trenqués amb els consensos del catalanisme. La majoria d’ells eren personatges a l’òrbita del PSC molt enfadats pel primer tripartit, que consideraven continuador dels eixos de vertebració nacional dels governs de Jordi Pujol. Maragall els va rebre (“són amics meus”, va dir), però la trencadissa estava feta.
Amb aquest origen, Ciutadans es va situar ideològicament “entre el socialisme democràtic i el liberalisme progressista”, pretesament allunyats del nacionalisme espanyol tradicional que ja estava ben representat pel que significava l’aznarisme. Els resultats, d’entrada, van ser modestos, amb tres diputats al Grup Mixt del Parlament. Aquí es va produir el primer gir a la dreta. El 2009 concorren a les europees amb el grup Libertas, un conglomerat ultra que, això sí, posava molts diners sobre la taula que no van evitar el fracàs.
Però l’ofensiva independentista va vitaminar, indirectament, aquell partit modest. Molts dels votants tradicionals del PSC els van donar la raó, fins el punt de quedar en primer lloc en les eleccions del 21 de desembre de 2017. Però la dretanització avançava i el partit va acabar muntant tanganes pels pobles de Catalunya, arrencant llaços grocs i intentant victimitzar-se davant dels mitjans de comunicació de Madrid.
Foc d’encenalls. Després del desastre electoral -i dimissió- d’Albert Rivera, Ciutadans ha tornat a girar -ara en sentit contrari- i els seus líders s’han passat aquesta campanya madrilenya dient que ells són el centre i la moderació. L’electorat, marejat per la baldufa taronja, ha acabat reduint el trifachito a bifachito.
1 
3 
