“Avui neix un nou dret social a Espanya”, anunciava Pablo Iglesias en presentar l’ingrés mínim vital. Certament, és una bona notícia, però a Espanya es conculquen tants drets socials i polítics que es fa difícil aplaudir l’eufòria governamental sobre el progrés social d’aquest Estat que segueix encallat en un sistema extractiu fixat fa més de quatre dècades per afavorir exclusivament les elits del règim.
S’aprova una renda mínima, però les reformes laborals que han empobrit encara més la classe treballadora continuen vigents amb el govern més progressista de la història d’Espanya. La banca no ha retornat els més de 40.000 milions de diner públic que l’Estat li va injectar durant la crisi del 2008 però desnona sense pietat els ciutadans que no poden pagar. Les grans fortunes i les empreses de l’IBEX mantenen uns privilegis fiscals que es compensen gravant de forma sagnant les rendes del treball, i la monarquia espanyola continua parasitant el sistema democràtic a càrrec dels mateixos ciutadans que ara necessiten una renda mínima, o dels que reben cops de porra al crit de l’’a por ellos’ borbònic. La sanitat pública i l’ensenyament estan sempre a l’IUCI per un infra-finançament crònic, però el pressupost de l’exèrcit espanyol creix cada any. No ho perdem de vista.
Benvingut sigui l’ingrés mínim vital i qualsevol mesura que s’adreci als col·lectius més vulnerables de la societat, però no caiguem en el parany de creure que amb tres mil milions d’euros anuals –la Casa Reial consumeix recursos d’aquests beneficiarsi- Espanya serà un model de justícia social. Centenars de milers de persones treballen només per sobreviure amb sous i condicions de vergonya perquè els empresaris estan emparats per la legislació, i els serveis públics estan contra les cordes. Justícia social no és només repartir diners, és respecte i cura per l’exercici dels drets de tothom. També els polítics. Si el govern PSOE-Podemos vol realment convertir Espanya en un veritable estat de dret, ja sap quin és el camí.
