Jugada mestra, sí, però de l’Estat i els seus poders polítics, mediàtics i judicials, que sense moure pràcticament un dit han aconseguit portar l’independentisme a un precipici molt similar al del 30 de gener del 2018 amb la investidura de Carles Puigdemont, però amb la diferència que aquesta vegada, la inexistència total d’una estratègia unitària per afrontar la repressió judicial i la pressió política els ha empès a llançar-se al buit. El govern de Quim Torra està cremat i la majoria independentista al Parlament és, de facto, una minoria que regala victòries a l’enemic humiliant més de dos milions de persones gratuïtament. I per si no fos prou, la possibilitat de repetir la fórmula de coalició l’endemà de les eleccions avançades és ara per ara llunyana: la guerra interna de l’independentisme per l’hegemonia autonomista, si no demostren el contrari amb fets i no paraules, comporta deixar el futur immediat del país en mans del PSC i dels Comuns, com se sap, sense cap interès per deixar de prendre el mateix ‘cafè para todos’ de sempre.
Arribats a aquest punt, per quina raó el PSOE s’hauria de desgastar negociant una sortida política democràtica amb una Generalitat que té les hores comptades, i que d’aquí a pocs mesos pot tenir uns altres inquilins que simplement vulguin gestionar una regió més d’Espanya? L’incentiu d’una taula de negociació per a Madrid és zero. I si no han de seguir el camí plegades, per a ERC i JxCAT tampoc no té cap valor.
Si s’arriba a les eleccions amb la guerra actual, l’independentisme institucional prendrà mal de debò. I el que és pitjor, destruirà el carrer i malmetrà el sacrifici dels presos polítics i els exiliats, que no són entre reixes o lluny de casa perquè els qui no estaven al capdavant de l’1-O enterrin aquest patrimoni per una cadira.
