“Si volen exercir la repressió, que paguin el preu del conflicte“… He rescatat aquesta frase d’un article de Josep Costa –columnista habitual d’aquest diari– de fa pocs dies perquè és la clau d’una estratègia de llarg abast de la qual la detenció del propi Costa és, només, una trama secundària. En realitat, es tracta d’un recorregut gradualista consistent, bàsicament, en confrontar l’autoritarisme i el lawfare espanyol contra el sistema judicial europeu, aïllant la doctrina nacionalista dels soi-disants juristes de Madrid i caracteritzant-los com una excepció indesitjable a Europa.
L’estratègia no és pas nova i, de fet, és a l’arrel de la decisió de traslladar l’exili català a Brussel·les. Josep Costa –juntament amb Gonzalo Boye, Jaume Alonso-Cuevillas i algun altre– és un dels experts que va tenir prou visió jurídica com per dur-la a la pràctica, aprofitant el menyspreu, la incompetència i la fanfarroneria tavernària dels jutges espanyols. Llarena, Marchena i tot el seu sindicat no són més que tigres de paper, ferotges per sota dels Pirineus, ridículs més enllà.
En realitat, Josep Costa forma part de l’estratègia de l’exili i és per això que la seva detenció forma part d’aquesta guerra jurídica a llarg termini. Costa és un tipus valent, però no un temerari. Sap perfectament el que es fa, per descomptat molt més que la jutgessa que li ha enviat la policia. Aquest abús ni quedarà així, ni es quedarà aquí.
Fa gairebé quatre anys, Alfredo Pérez Rubalcaba assegurava públicament que Carles Puigdemont no seria elegit president, al marge del resultat de les urnes. I que l’Estat en pagaria el preu, fos quin fos el cost. Doncs bé, alguns li van recollir el guant i van decidir encarir aquest preu fins fer-lo insoportable. Josep Costa és un d’ells.
