La decisió del Tribunal de Comptes és un escàndol. Un escàndol, com diria en Salvador Cot, esfèric. És a dir, és miri per on es miri és un escàndol. Al detall o a l’engrós. De fet, la decisió d’aquest organisme administratiu és possiblement un dels atacs a la democràcia més brutals que s’han vist els darrers anys des de l’administració. En síntesi, alerta que quasevol parlament o govern només podrà fer la política que aquest anòmal organisme consideri que s’adiu al seu criteri constitucional. Sí, d’una forma totalment subjectiva. És igual si l’acció fiscalitzada tingui més o més intensitat política, o discurs o contingut. Tant fa. Si aquest organisme considera que no combrega amb les seves idees els situa fora de la legalitat. Fins i tot, a la premsa que, per cert, utilitzen de justificació per embargar el cost del viatge del president Artur Mas als Estats Units.
Després d’aquesta puntada de peu a la llibertat política, el caràcter confiscatori d’aquest organisme és un cop de puny als principis raonables de qualsevol procés d’embargament patrimonial. Ni argumentació fàctica -només indicis saonats amb impressió subjectiva i opinió política-, immotivada, desproporcionada, genera indefensió i esparraca amb males formes el principi consagrat de seguretat jurídica. Si la base jurídica ja és prou fluixa la denegació dels avals frega la vergonya. De fet, els rebutja perquè tot i ser provisional la seva resolució ja dona per fet que els encartats han actuat amb dol o culpabilitat greu.
Aquest comportament del Tribunal és perillós, inquietant i descoratjador. Tant com ho és el silenci de les forces polítiques i entitats jurídiques o civils espanyoles que s’haurien d’abraonar davant una utilització barruera i bèstia de les institucions contra un col·lectiu polític que representa una minoria nacional. Ni tenen la franquesa d’assenyalar qui és el feble en aquesta lluita sense quarter d’un Estat enquadrat contra una idea i una minoria nacional. Si aquestes forces no són ni capaces de dominar la voracitat ideològica del personal que ocupa les seves institucions sense cap respecte pels principis elementals d’un estat de dret, com es vol que facin quadrar les energètiques o aturin els peus a Vox. Com que contra els catalans s’hi val tot, no respecten ni les seves pròpies institucions. No hi ha límits. Que prenguin/prenguem nota.
