Fer política amb l’Estat al darrere ha de fer fins i tot mandra. En qualsevol joc o confrontació les regles han d’estar preestablertes per un tercer perquè si un dels jugadors tingués la potestat de decidir-les i anar-les modificant a voluntat, els altres disposarien de molt poques possibilitats per guanyar la partida. D’aquí que l’unionisme català s’hagi esforçat zero en ampliar el seu perímetre electoral i ni tan sols s’hagi molestat a presentar alguna proposta creïble per al seu electorat. Els partits soi-disants constitucionalistes s’han limitat a exigir màxima repressió a Madrid i a rebentar les institucions catalanes, amb una barreja de menyspreu, camorrisme i assetjament personal a les persones que simbolitzen l’autogovern de Catalunya.
Però és precisament a aquests partits a qui es presenten els pitjors auguris electorals, amb enquestes pèssimes. Per això tot sembla indicar que les fotografies en campanya d’Inés Arrimadas i Cayetana Álvarez de Toledo en les dues últimes cites electorals es refondran en una de sola, en un intent desesperat de conservar alguna quota significativa del que va ser la victòria de les llistes de Ciutadans a les eleccions del 21 de desembre de 2017. Això, mentre el PSC intenta allunyar-se de l’espanyolisme de bandereta i Manolo Escobar per obrir espai a alguna solució transversal que inclogui els comuns i ERC. Un batibull al qual cal afegir-hi Vox, que pot emportar-se bona part dels vots més exaltats.
Total, que és l’unionisme qui està en descomposició. Tant és així que comencen a encendre’s les alarmes a Madrid per un possible triomf de l’independentisme amb un percentatge superior al cinquanta per cent. Potser els és igual perdre perquè tenen el recurs de la força, però el que és segur és que no tenen manera de guanyar.
