Se sol atribuir al sistema de partits, al PSOE en especial, el blindatge del règim borbònic. Segons aquesta anàlisi, aquest tipus d’organitzacions -des de Vox fins al PSOE- són les que garanteixen la perdurabilitat de l’entramat estatal que ve dels pactes del final del franquisme amb l’oposició democràtica. Certament, el socialisme espanyol és la baula més efectiva, la que garanteix que les elits funcionarials i financeres de Madrid continuïn manant guanyi qui guanyi les eleccions. Però tant o més efectiu és el suport dels sindicats, els que modulen i recondueixen les revoltes de l’esquerra social fins fer-les políticament innòcues.
És així en el cas de CC.OO. i UGT, però els tentacles del sistema van molt més enllà. Aquests dies s’ha conegut que el sindicat d’infermeres SATSE va demanar el premi Princesa d’Astúries per al seu sector professional, una petició que el jurat i la Casa Reial espanyola han acceptat amb entusiasme pel que suposa de blanqueig de la imatge de la família Borbó, encara que sigui a costa de la feina dels professionals sanitaris. SATSE és un sindicat tan del règim que quan es demana l’opinió sobre aquesta medalla polèmica a la delegació catalana responen, amb sorprenent sinceritat, que les infermeres catalanes es remeten i se sotmeten al que digui la direcció de Madrid.
Afortunadament, la submissió sindical de les infermeres només és parcial. L’alternativa és Infermeres de Catalunya, un sindicat de nova creació que defensa la professió sense peatges i al marge del vassallatge estrident del sindicat oficial. La pandèmia ha deixat al descobert moltes mancances, totes elles denunciables, i una de les més vistoses és el dèficit de representació d’uns sindicats subordinats a la pervivència d’un sistema que perjudica als propis treballadors.
