L’última crisi diplomàtica amb el Marroc demostra, un cop més que, internacionalment, l’arma fàcil que qualsevol país pot utilitzar contra la diplomàcia espanyola és el conflicte de Catalunya. Un problema que no farà més que agreujar-se a mesura que les instàncies judicials europees vagin desmuntant, peça a peça, l’ofensiva ultranacionalista que encapçalen els tribunals Suprem, de Comptes i Constitucional. Tot plegat, un excés repressiu que ni tan sols ha servit a l’Estat per desmuntar un moviment polític socialment majoritari i amb una gran projecció internacional. Arribats a aquest punt, la solució més barata per a Madrid són uns indults -reversibles i parcials- que equivalguin, més o menys, a un tercer grau que el búnquer judicial boicoteja insistentment.
Però tot això són problemes que s’han generat des de Madrid, no pas des de Catalunya. Al marge del perímetre limitadíssim de la decisió, que es queda molt lluny de començar a encarar un diàleg real, l’independentisme faria bé de presentar els indults com el reconeixement definitiu del caràcter polític de les condemnes del Suprem i, sobretot, com una victòria pròpia. Tant és així que el 13 de juny, a la plaça de Colón, convé què el trifachito reloaded recuperi la fúria hispànica contra separatistes i rojos, sempre barrejats. La societat espanyola acostuma a compactar-se contra els catalans però, per una vegada, els improperis se’ls creuaran entre ells. Insults contra indults.
Els indults divideixen fortament la societat espanyola, no pas la catalana. L’independentisme ha d’aprofitar la convulsió profunda que causarà una dreta visigòtica i descontrolada, capaç de qualsevol barbaritat per recuperar el poder. És més, si els indults s’enfonsen, la via de la desobediència quedarà com l’única possible per a una independència sense alternativa
9 
28 
