Un cop fracassada la teoria del suflé, el govern espanyol ha hagut de canviar d’estratègia. Si no és possible que l’unionisme guanyi unes eleccions, aleshores la solució passa perquè l’independentisme es transformi, simplement, en verbalisme. Per això el més important per a Madrid és que els líders independentismes abjurin de la unilateralitat, l’única eina capaç de fer realitat la República Catalana. Si els partidaris de la independència convencen les seves bases que una desobediència massiva no és desitjable, Pedro Sánchez haurà resolt un problema que ja fa tres segles llargs que dura.
L’oferta de l’Estat és la mateixa de sempre. Es pot ser independentista i fins i tot votar en conseqüència, però aquest projecte polític no podrà materialitzar-se mai perquè, en última instància, sempre dependrà de la voluntat de l’Espanya castellana. Les majories del Parlament són absolutament irrellevants i és aquesta l’esperança a la Moncloa. Si els líders independentistes cauen en la retòrica buida i en la divisió que comporta la competència autonòmica, el problema s’arreglarà sol. La desmobilització i la desmoralització faran impossible la desobediència que tant els espanta.
Els indults són el reconeixement del caràcter polític de la darrera crisi Catalunya-Espanya, com ha estat sempre. No són una victòria, evidentment, però sí un símptoma de què l’Estat no té cap idea de com encarar un conflicte que és inherent a la conformació d’una democràcia defectuosa i incompleta.
78 
87 
