No s’entén. O sí, segons les pistes que cadascú decideixi seguir. No s’entén que aquells que declaren dia sí i dia també que cal confrontar l’estat espanyol, desbordar-lo i reactivar la declaració unilateral d’independència (DUI) al mateix temps defensin que cal gestionar molt bé l’autonomia, de forma exemplar, perquè així vagin bé aquelles coses que prèviament ens han dit que mai aniran bé perquè és impossible dins de l’estat espanyol. En què quedem doncs? Les coses poden anar més bé malgrat tot o és un impossible donada la cotilla espanyola? I si les coses comencen a anar bé quin és l’incentiu que fa sortir a la gent al carrer i donar-ho tot per l’alliberament nacional?
És curiós, a més, que el partit que acaba d’aprovar una ponència política on identifica tres escenaris per fer la independència en destaqui un que apunta que el col·lapse econòmic a l’estat espanyol. Especula que les reformes imposades per la Unió Europea podrien generar descontentament i aquest al seu torn podria fer de palanca del malestar i generar una mobilització posterior que podrien aprofitar els partits independentistes. Si és així, quin sentit tindria que aquest mateix partit col·labori amb l’estat espanyol perquè les coses vagin bé?
La independència s’ha convertit en un oportunitat a esperar més que un pla a executar, i és per això que als partits independentistes els costa recuperar credibilitat. Darrerament es recorre molt a símil empresarials. Alguns polítics independentistes afirmen que en la reedició del Procés caldrà reforçar els actius que van permetre l’1-O i treballar en els passius. Avaluen l’acció de Govern a través d’una auditoria. Tot acaba vinculat a un llenguatge economicista, d’estratègies, de màrqueting per a la captació de consumidors.
La independència serà un negoci quan es doni l’oportunitat i en aquell moment els partits polítics que remenen les cireres de l’autonomia estaran disposats a ocupar les estructures del nou estat. És normal que els partits ara no vulguin tirar-se a la piscina perquè creuen que el mercat no està preparat. Ja ho van fer el 2017 quan deien que tot estava llest i demanaven que ningú fés un pas enrere. Aquell negoci va ser ruïnós. A la vida real, i seguint els paral·lelismes del món de l’empresa, més d’un hauria estat acomiadat.
La política catalana fa temps que s’aparta de la lògica. Poc lògic és que continuï un Govern amb dos partits que defensen coses totalment oposades pel que fa a l’acció política número u de l’executiu. Quan els fets s’aparten de la lògica probablement és perquè existeix algun interès que dirigeix les coses cap a una altra banda i fa que la gent no entengui res. La partitocràcia catalana és una de les causes de la incertesa del futur del país i part del problema. Tot funciona segons la lògica els partits i per això ningú entén res. Els partits continuen vivint de les seves declaracions d’intencions i no dels fets. Cal deixar de votar els polítics en base a les seves bones intencions i fer-ho més per les seves accions.
Confiar en què els partits del sistema aportin la solució al problema és somniar massa. La partitocràcia catalana seguirà guiant-se pels principis de l’oportunisme. L’oportunisme s’associa en el camp de l’ecologia a la capacitat d’algunes espècies, com les males herbes (amb taxa elevada de multiplicació), per aprofitar ràpidament un espai disponible en l’ecosistema, adaptant-se a condicions canviants en el temps i en l’espai. Els partits no faran la independència, esperaran que el carrer els doni l’oportunitat.
49 
27 
