Molts de vostès devien anar a votar el 29 de maig de 1988. Van donar pas a la tercera legislatura del Parlament de Catalunya i les va guanyar aquella CiU del peix al cove i la puta i la Ramoneta, seguida del PSC -amb un efecte Obiols molt per sobre de l’efecte Illa, per cert- i l’ICV de l’incombustible Rafael Ribó en tercer lloc. Tothom deu tenir el seu record de vot, però la realitat és que ERC, amb una proposta federalista, era la màxima oferta de sobirania al Parlament, amb 6 diputats i un 4,14 per cent de vots, lleugerament per sobre de l’oblidadíssim CDS.
Vint-i-dos anys més tard, el 28 de novembre de 2010, la novena legislatura va transcórrer en un Parlament amb -només- 10 diputats independentistes, que van donar suport a José Montilla, actual conseller de la madrilenya Enagás. Josep Antoni Duran Lleida i Joan Ridao lideraven, respectivament, CiU i ERC al Congrés dels Diputats. En dues dècades llargues l’independentisme explícit havia passat del zero fins al 7,2 per cent.
Passats onze anys més, aquest 14 de febrer, el conjunt de l’independentisme ha obtingut 74 diputats al Parlament de Catalunya, sis escons per sobre de la majoria absoluta. Dividits en tres partits i enfrontats a unes negociacions incomprensiblement llargues, és cert, però amb hegemonia política i social.
Amb mirada llarga, l’independentisme és imparable. Ho hem intentat explicar -el Jordi Magrià amb dibuixos i jo amb lletres- en un llibre. Ens veiem, si voleu, aquest Sant Jordi i ho comentem.
102 
2 
