Al Real Instituto Elcano, el think tank més potent d’Espanya, estan encantats amb l’actual situació de l’independentisme. Veuen una “lenta però progressiva distensió” en el conflicte que representava per a l’Estat des del 2013. Ara ja no és un problema per a la imatge exterior d’Espanya, que consideren més perjudicada per la polarització de la política –entre el PP i el PSOE– i conflictes com la crisi fronterera amb el Marroc. L’informe per al 2022 d’aquest organisme –que té Felip VI com a president d’honor i els expresidents espanyols vius, del PSOE i del PP, al patronat– repesca un estudi anterior que recollia que les enquestes del CEO, el centre d’estudis de la mateixa Generalitat, reflecteixen un descens en el percentatge dels partidaris de la independència.
L’informe presenta l’independentisme com un fenomen al qual l’Estat s’ha anat acostumant. En l’estadi actual, el consideren una mena de malaltia crònica que l’ecosistema Espanya té controlada, inserida en el seu sistema: encara que molesti, no és vista com un perill. En aquestes condicions, és difícil de creure que ningú al govern espanyol cregui que cal negociar una sortida negociada a un conflicte inexistent. No hi ha conflicte. I si hi ha sigut mai, ja ha desaparegut. Almenys és així com ho viuen els cervells que analitzen les fortaleses i febleses d’Espanya per poder decidir les estratègies a seguir l’any que comença.
L’independentisme ha d’avaluar què significa aquest diagnòstic, esbrinar si el moviment està veritablement desactivat o bé si Espanya torna entrar en la dinàmica prèvia a l’esclat de la reivindicació del 2012, quan creien o feien veure que aquí no passava res. El fet que no esmentin els fracassos s’acumulen en els processos judicials contra els independentistes en tribunals europeus podria ser un indici que tornen a badar. És a les mans de l’independentisme gestionar aquest nou escenari. Però per a això cal prendre decisions.
