Aquesta setmana, he passat en pocs dies de moderar un col·loqui organitzat per l’ANC de Sant Cugat amb represaliats del Procés a llegir el llibre Moncloa, de Toni Bolaño, sobre Iván Redondo i la comunicació política espanyola. El contrast entre els dos mons és màxim, i no per les diferències ideològiques o pels objectius d’uns i altres, sinó per la naturalesa de la política que es juga en cada terreny.

La il·lustrativa immersió de Bolaño en la trajectòria del fins fa poc cap de gabinet de Pedro Sánchez, i la contraposició buscada amb el seu homòleg al govern de la Comunitat de Madrid, Miguel Ángel Rodríguez (MAR), deixa molt clar el funcionament de la política moderna a Espanya. La fan únicament els partits, però ara hi tenen un paper cabdal els responsables de comunicació, amb un objectiu definit per Christian Salmon (Storytelling) i citat per Bolaño: “Formatejar les ments”. Les ments dels electors, és clar. El gran debat que es planteja és entre l’estil de MAR, que ja va fer aquesta funció amb Aznar i ara formateja les ments dels madrilenys per a Ayuso, i la manera de fer de Redondo. Un de més groller i agressiu i un altre de més florentí.

El salt fins a la plaça 1 d’Octubre de Sant Cugat és vertiginós. Allà, asseguts en cadires plegables a la intempèrie mentre es feia de nit i baixava la temperatura, una cinquantena de ciutadans escoltaven Alícia Monterroso, encausada pel tall del Tsunami de la Jonquera i que havia anat fins al col·loqui des de Lleida, i Carles Heredia, activista pendent de judici arran d’una protesta, que s’havia desplaçat expressament des de Valls. Tots plegats debatien què s’ha de fer amb els partits independentistes i plantejaven noves mobilitzacions populars.

No és que a Catalunya els partits no intentin aplicar estratègies com les de Redondo i MAR. Es fa a tot el món, amb els EUA al capdavant, òbviament. Però, almenys en el terreny de l’independentisme, els spin doctors tenen poc marge. El fet que sigui un moviment de va de baix a dalt deixa el paper dels partits reduït per les dificultats de connexió real amb els ciutadans, encara que els acabin votant. Les demandes de l’independentisme de base no es poden diluir amb estratègies de comunicació política –ni tan sols la dissenyada per Ivan Redondo– perquè estan massa arran de terra. Van estar latents durant dècades i, ara que han emergit, cap laboratori polític les pot ofegar sense més. Es pot debilitar la mobilització per esgotament i mitjançant la repressió, però no es pot fer desaparèixer el conflicte. I no hi ha indicis que a Madrid se n’adonin.

Comentaris

    Ricard Octubre 17, 2021 | 20:10
    Cal destacar una "petita" diferència entre els Spain doctors de fora i els d'aquí. Els d'aquí solen acabar a la presó, a part de no cobrar un ral.
    Luisnomeacuerdo Octubre 17, 2021 | 20:21
    El único laboratorio a aplicar es un 155 plus forte y se os acaban todas las tonterías.
      Fart de pallassos Octubre 17, 2021 | 21:18
      Felicitats ignorant, vols un 155 que també afecta a la teva vida i no per bé, i ni tant sols n'ets conscient. En fi....
    Doctor Strangelove Octubre 17, 2021 | 21:17
    La que tenen "formatejada", els indepres, és la seva única neurona! Doc.
      Cat Octubre 18, 2021 | 17:15
      Doncs formatjada i tot, ja en tenen una més que tu, aneuronal!
    Narcís Octubre 18, 2021 | 10:40
    Ras i curt : - qui, a hores d'ara, pot dubtar de la necessitat, de la urgència , de ser Catalunya independent ( tant de bo PPCC ) ? - qué més ens han de fer perquè ningú en tingui cap dubte, què més ens han de llençar per sa boca ? - Catalunya només demanà un estatut que àdhuc amputat acceptà fins l' escopinada final del tc ( que amb el que trigaren, de ben segur, premeditació no hi faltà! ) ! PD : sí se n' adonen . . així maten dos pardals d'un tret : seguir fúmer-nos tot procurant piratejar potència que poguem ser i mantenir entretinguts sos espanyolets mil del carrer mentre ells viuen de nassos !

Nou comentari