La disputa d’algunes autonomies amb el govern espanyol per avançar el toc de queda resulta molt il·lustrativa de la idea de llibertat, co-governança, autogovern i drets polítics que té el PSOE. I no cal dir que el PP la comparteix. Que en aquest cas estiguin enfrontats és conjuntural, perquè estan d’acord en el fons de la qüestió. Tenen la mateixa concepció centralista de l’Estat –retòrica a banda– i amb el toc de queda polèmic de Castella-Lleó només s’esbatussen per esport. Els arguments que defensa el govern del PSOE serien esgrimits de manera inflexible pel PP si el partit de Pablo Casado tingués la Moncloa.
El resum de tot plegat és que aquí es fa el que es diu des de Madrid i s’ha acabat. Res de nou. I si volen utilitzar el reglamentisme, els tribunals donaran la raó a Pedro Sánchez. El decret d’estat d’alarma preveu que es pugui limitar la mobilitat –afecta un dret fonamental– a partir de les 22 hores. Les autonomies tenen marge per triar si el fixen a les 22 hores, a les 23 h o a les 24 h, però no a les 20h. Legalment, té raó Pedro Sánchez. Ara bé, és cinisme parlar de “co-governança” i assegurar que si algú vol avançar l’hora del toc de queda ho pot proposar al consell interterritorial, on el ministre Salvador Illa va dir que tindria “una actitud d’escolta”. L’endemà d’aquesta promesa s’ha reunit el consell. El ministre potser ha escoltat, però li ha entrat per una orella i li ha sortit per l’altra: la forquilla horària del toc de queda no es toca.
D’arguments tècnics per enviar la gent a casa a les 20 h n’hi deu haver tants com per fer-ho a les 22 h o a les 23 h. De fet, a Catalunya, la consellera Alba Vergés no comparteix del tot el criteri del seu secretari de Salut. La qüestió és si s’ha de permetre als governs territorials –més bons coneixedors del seu entorn– que decideixin realment l’hora del toc de queda. I la resposta és ‘no’. La pulsió que provoca aquest enrocament –vine al consell territorial a convèncer-nos i en sortiràs amb una negativa– és la mateixa que l’argument mil vegades repetit per negar un referèndum d’autodeterminació: vine al Congrés a canviar la llei per poder-lo fer i t’ho bloquejarem. És igual que hi hagi demanda social, perquè les regles del joc són les meves i mai podràs guanyar. Això teu és impossible, rendeix-te.
Quan Illa assegura que les autonomies tenen les eines que necessiten per combatre la pandèmia i que poden proposar canviar-les al consell interterritorial, actua com el protagonista d’un vell acudit dolent sobre el masclisme: “La meva dona m’ha demanat més llibertat i li he fet una cuina més gran”.
6 
8 
