La imatge d’alguns presos polítics sortint unes hores de la presó per treballar o per fer tasques de voluntariat ha estat una petita llum en la foscor per a ells, les seves famílies i la gent de bona fe, independentistes i no independentistes. Però aquesta llum és artificial i emmascara la realitat d’un Estat que reprimeix la dissidència política pacífica i en paral·lel s’omple la boca amb un suposat diàleg que mai no és real. Ho feia el PP i, si no canvia molt, ho farà el PSOE. Humanament, és una gran notícia saber que els presos polítics són fora de la presó unes hores, reprenent les seves carreres professionals, amb una nova ocupació o tenint cura de familiars.
Però ni és cap privilegi ni representa cap pas endavant en la resolució del conflicte que els ha dut a estar entre reixes. L’article 100.2 del reglament penitenciari és un dret que tenen tots els presos, les condemnes són les que són i l’Estat espanyol continua pensant que decidir a les urnes és un delicte gravíssim que mereix més d’una dècada de càstig. Els presos i les preses polítiques continuaran dormint cada nit a la presó i no podran exercir la política institucional fins que compleixin la totalitat de la seva condemna. Això és així més enllà de sentiments i d’unes hores de llibertat.
Quan el Govern de la Generalitat i la Moncloa s’asseguin a dialogar, a una banda hi haurà un Estat amb el control del poder judicial i policial, i a l’altra banda, un govern que representa un país amb presos polítics i exiliats, debilitat per la repressió permanent a les institucions i al carrer i amb una autonomia totalment laminada. En aquestes condicions, un diàleg en igualtat de condicions és impossible, perquè Madrid té escassos incentius per negociar res si a l’altra banda no hi ha cap element de força ni cap amenaça real. Per tant, per ser honestos, els interlocutors catalans no haurien de generar grans expectatives en aquesta posada en escena.
Per contra, Europa es dibuixa com la clau a llarg termini de la resolució del conflicte polític. Però no pas l’Europa política, que probablement donarà llum verda perquè els eurodiputats catalans perdin la seva immunitat, sinó l’Europa judicial. La justícia europea és, d’entrada, justa. El camí serà llarg i duríssim, però el binomi exili-presó té tots els ingredients per acabar tenint la raó als tribunals europeus. Per això, i encara que destorbi ERC en clau electoral, cal blindar la figura del president a l’exili. A hores d’ara, Carles Puigdemont és el millor altaveu internacional.
