Hi ha molta feina per fer i ningú fent-la. La política de braços plegats del govern espanyol del PSOE i Comuns en la gestió de la pandèmia ha fet que es deixés les comunitats autònomes tirades enmig de l’emergència sanitària. Les restriccions ara queden en mans del Tribunal Suprem, que al seu torn ha dit que no considera que sigui feina seva decidir sobre la matèria, que a ells el que els pertocaria és fer que les lleis s’apliquin. Ras i curt. El govern de Pedro Sánchez i els de Pablo Iglesias no només deixa abandonades les comunitats autònomes en aquesta estratègia de no fer res: també deixa la ciutadania en la intempèrie, embolicada en mesures que van i vénen i a l’expectativa d’uns litigis complicats i discussions que compliquen el dia a dia, que argumenten l’estrès, quan menys el necessita. En definitiva, el govern espanyol estressa.
Amb aquest panorama és evident que el govern autonòmic també es vegi desemparat i sense totes les eines a la mà per gestionar la pandèmia com consideri oportú. Sobre la gestió de l’emergència hi ha tantes opinions com prismes des d’on veure-la. Està clar que des del punt de vista de molts sanitaris, metges i epidemiòlegs tota restricció és poca. El seu posicionament és radicalment estricte i davant de qualsevol aixecament de mesura posen el crit al cel. És normal: veuen abans que ningú els problemes que pot ocasionar qualsevol obertura. Ara bé, cal dir que a aquesta pandèmia li fa falta una visió més panòptica de la realitat: cal ser honestos i mirar de ponderar les decisions tenint en compte també altres factors i opinions. L’ordeno-mano del Procicat amb magres explicacions s’hauria d’acabar. Perquè la ciutadania accepti certes restriccions ha de veure clara la necessitat i en aquest punt no sempre s’ha estat prou convincent. Que el virus continua matant no pot seguir sent l’argument manipulador únic per fer callar aquells que reclamen mesures i accions que siguin compatibles el màxim possible amb els drets fonamentals.
La gestió de la pandèmia hauria d’anar més enllà de l’aspecte assistencial, i d’obrir i tancar serveis: hauria d’implicar més departaments del govern, no només els de Salut i Interior. Es troba a faltar una major implicació d’altres departaments governamentals, ja sigui de l’Estat o del Govern. Per exemple, pel que fa a aplicacions tecnològiques que contribueixin a regular la situació que estem vivint —què se n’ha fet de l’estatal Radar Covid?—. En el cas de la restauració, per exemple, no hi ha notícies que s’hagi explorat la possibilitat de regular l’accés a establiments amb codis QR per facilitar el rastreig de casos si es declara un positiu —de fet, qui se’n recorda del rastreig?—. Precisament en processos de desescalada actuals, en llocs com Hong Kong les autoritats ja estan utilitzant apps i codis QR per facilitar l’accés a les persones vacunades que puguin acreditar que han rebut el vaccí. Allà ja han passat del concepte de la bombolla de convivència a la bombolla de la vacuna. En general, fa la impressió que es podrien fer moltes més coses per intentar de preservar la vida més enllà de la pandèmia buscant solucions creatives utilitzant tots els recursos disponibles. Però l’enfocament de la gestió de la pandèmia ha deixat que tot pivotés sobre les autoritats sanitàries i els responsables d’ordre públic. Per a la propera, cal anar més enllà i els governs han d’estar molt més oberts a les iniciatives dels sectors que més pateixen, escoltant les seves propostes i sense plantejar entrebancs burocràtics i administratius.
5 
