El fracàs de la monarquia espanyola a Catalunya és immens. Tant, que ja no saben on anar, ni quina autoritat els voldrà rebre. L’hostilitat social i institucional arriba fins el punt que han hagut de recórrer a la comunitat benedictina de Poblet, un grup de monjos obligats a l’hospitalitat. Les visites de Felip VI, el rei de l”a por ellos’ ni tan sols tenen el suport de l’unionisme català més radical, reduït a la mínima expressió d’una dotzena de persones amb banderes espanyoles i la comprensió dels Mossos que els van fer passar amablement, a diferència del miler d’independentistes que, com sempre, van acabar amb algun cop de porra.
La situació és tan extrema que el rei espanyol comença a ser un actiu polític per a l’independentisme, que a través de la corrupció i la impunitat de la família Borbó pot demostrar -tant a l’interior de Catalunya com a l’exterior- que la democràcia espanyola és una closca buida, un pur instrument de les elits madrilenyes per perpetuar la seva activitat extractiva. Tot plegat, una imatge desastrosa que complica molt l’activitat exterior de la diplomàcia espanyola en aquests temps de pidolar fons europeus.
El règim del 78 va caient a càmera lenta enmig d’un deteriorament polític i social que només ha fet que començar. Per això és hora que l’independentisme recuperi la iniciativa política que va perdre aquell 3 d’octubre a mans, justament, de la violència monàrquica. L’ocasió és històrica.
