La persecució obsessiva de la Fiscalia del Tribunal Suprem contra els presos polítics demostra, per si sola, la ideologització extrema del sistema judicial espanyol, un aparell pensat i concebut com a forrelat de garantia per a la perpetuació del règim. La mateixa estructura fiscal que va defensar (sic) la infanta Cristina en el cas Nóos i ara ralentitza qualsevol moviment contra el rei emèrit és la que exigeix que els presos catalans es quedin fora dels beneficis penitenciaris perquè mantenen la ideologia que els ha portat a la presó. El fanatisme dels fiscals arriba a l’extrem d’exigir la reeducació política dels empresonats: “Els programes de reinserció en aquests casos serien aquells que tendeixen a inculcar el respecte a la Constitució i a les lleis, com a principi bàsic i inderogable d’un estat democràtic i de dret“. Croada contra l’heretge.
N’hi ha prou amb això per comprovar quines són les intencions reals de l’Estat, que continua en guerra oberta contra l’independentisme i les institucions catalanes. Ni hi ha camí del mig, ni hi ha possibilitats efectives d’arribar a un acord. Fins i tot encara que hi hagués una voluntat política ferma -que tampoc no existeix- per part del govern més progressista imaginable a Madrid. Simplement, no hi ha marge.
És important tenir en compte l’actitud de venjança contra presos i exiliats a l’hora de reconfigurar l’estratègia de l’independentisme. Tornar-ho a fer és intentar-ho fins el final.
