Les preses i els presos polítics són a casa amb la família aquest cap de setmana. Rebudes emotives dels ciutadans als seus pobles, aplaudiments, somriures i senyals de victòria. Seran unes hores d’alleugeriment de la càrrega, hores en què molts ciutadans de bona fe tindran la sensació que el jou de la repressió de l’Estat a la dissidència política no escanya tant. Però és una falsa sensació de normalitat. Continuen essent presos polítics i ho seran durant molts anys, sense dret a exercir càrrecs públics, víctimes d’un estat autoritari que els ha pres com a ostatges per intimidar i castigar tot un poble. Que unes hores de ‘llibertat” no confonguin els ciutadans que van voler exercir els seus drets com a poble sobre quina mena d’Estat tenen al davant. Perquè aquesta confusió, justament, jugarà en contra del projecte independentista.
A l’altre cantó, bona part de les capçaleres de diaris de Madrid fan la feina bruta a les estructures del règim del 78 –on el govern del PSOE és només una petita peça i on el pes real el porten les velles estructures judicials, policials, econòmiques i monàrquiques- presentant el tercer grau com una humiliació a la pàtria espanyola. Cal aplanar el camí als jutges del Suprem creant un estat d’opinió pública favorable per quan la fiscalia espanyola recorri a aquest tribunal el tercer grau en nom de la venjança política.
Es revoqui o no el tercer grau, Catalunya continuarà tenint presos polítics i exiliats, una anomalia en un Estat presumptament democràtic que hauria d’invalidar qualsevol discurs de pretesa normalitat en les relacions entre Catalunya i l’Estat. Qualsevol taula de diàleg, qualsevol pacte amb l’Estat, ha d’estar emmarcat en aquest context de repressió vigent fins que els catalans no puguin decidir lliurement el seu futur sense acabar empresonats o exiliats. Cal gestionar el mentrestant i administrar l’autonomia, més en temps de pandèmia, però sense caure en el parany d’aquesta falsa normalitat política.
