És absolutament esfereïdor l’enderroc accelerat que està patint el gremi de l’hosteleria i la restauració, en d’altres temps el buc insígnia del sector del turisme a Catalunya. Les mesures que se’ls han imposat, absolutament dràstiques, arrossegaran al tancament a bona part dels establiments -que ja venien molt tocats dels mesos de confinament- i deixaran la majoria dels altres endeutats i professionalment descapitalitzats. Bars i restaurants, molt vinculats al turisme, són un àmbit que havia compensat, almenys en part, l’expulsió massiva de treballadors que provenien de la indústria i la construcció i que ara tindran moltes dificultats per conservar els llocs de treball. Però per ara no hi ha mesures clares i específiques que compensin un desastre sectorial que està clar que tindrà conseqüències irreparables.
A més, és inevitable malpensar que el tancament forçat de tots aquests establiments no es deu, únicament, a la influència que això pugui tenir sobre la pandèmia, sinó més aviat amb la creació d’un clima d’atemoriment social que té una intencionalitat no gaire científica. El transport públic ha continuat durant aquests mesos i continua ara en nivells de massificació i no per això s’han pres mesures radicals, de la mateixa manera que el comportament social de molts grups de joves té més a veure amb la poca conscienciació que no pas amb uns locals que, en general, han estat responsables respecte a les mesures que se’ls han reclamat.
Fer recaure sobre una part de l’economia -restauració, comerços, espectacles, cultura…- el pes més feixuc de la crisi és un diferencial que les institucions no haurien de permetre. Milers d’empreses viables s’estan ofegant per una pandèmia que cal afrontar col·lectivament, que també vol dir de forma equitativa.
