Hi ha moltes maneres de fer hostil una ciutat. Una d’elles és dificultar-ne l’accés i convertir en un infern la mobilitat interna per als forans. Certament, Barcelona necessita reduir dràsticament el trànsit rodat, per la salut dels ciutadans i per la del planeta. Però el camí que ha pres Barcelona amb les Superilles té un efecte molt pervers per als no barcelonins que no tinguin la fortuna de disposar de metro o tren relativament a prop de casa, o que tinguin la feina, el metge o qualsevol altre servei en un punt de la ciutat sense connexió digna.
I és que la Superilla és una fórmula per endreçar la mobilitat eficaç, però té com a condició necessària per al seu èxit que la ciutat estigui preparada per rebre per altres mitjans el gruix de població que hi fa vida diàriament, i sense el qual la capital de Catalunya no tindria la potència econòmica que té ni seria un pol d’atracció internacional. És evident que Barcelona ha començat la casa pel terrat. Els pàrquings dissuasius són testimonials (4) i el transport públic per enllaçar amb altres ciutats metropolitanes és en alguns casos deficient, poc puntual o massa farragós per dependre’n cada dia.
En aquest escenari, la Superilla és una bona notícia per al veí de l’Eixample, del Poblenou o d’allà on s’implanti, hagi votat o no el partit d’Ada Colau, perquè podrà passejar per un entorn certament més relaxat i s’evitarà el gruix de contaminació acústica i ambiental a sota casa. Una bona notícia per a un potencial elector de Barcelona, però no pas per als forans que no dormen a la ciutat però que hi han d’entrar i sortir per força regularment.
Naturalment, els governants de Barcelona han de governar per al benestar dels barcelonins, però també tenint en compte que és la capital del país, encara que algú de Mataró o de Terrassa no els pugui votar.
11 
2 
