La desertització dels eixos comercials d’aquest país comença a fer-se evident. Un cop la restauració ha rebut el permís per tornar a aixecar les reixes comencem a percebre que n’hi ha moltes que s’han quedat abaixades, moltes d’elles definitivament. El fenomen és gravíssim, tant que es pot passejar per passeig de Gràcia amb Gran Via i veure de cop d’ull, a banda i banda, com han tancat, definitivament, el restaurant Txapela i el quiosc que hi té enfront. Dos establiments -amb dècades de servei a l’esquena- que no han superat l’arrasament empresarial que suposa la combinació de la clausura governamental i la desaparició del turisme. I si això passa a l’espai comercial més important del país no calen gaires estudis per preveure què està succeint a tots els pobles i ciutats del país.
A diferència de la primera onada -amb el mando único i les rodes de premsa militaritzades-, a hores d’ara aquest abandonament a la seva sort d’empreses i autònoms està essent percebut com un desistiment l’administració de la Generalitat, amb un Govern que es preocupa més de les filtracions periodístiques i les escaramusses preelectorals que no pas d’ajudar als que sacrifiquen la seva economia pel bé comú de la salut col·lectiva. Això i el suport als pressupostos del PSOE fa que, en la pràctica, gairebé hagi desaparegut la crítica al govern d’un Estat que és incapaç ni tan sols de garantir el correcte cobrament dels ERTO’s. El resultat és que no hi ha ni estratègia independentista ni tàctica autonomista.
Es farà llarg el trajecte polític fins al 14 de febrer. I el pitjor és que el premi, si hi és, serà una majoria independentista activable al carrer, però inoperant als palaus.
1 
