L’èxit de la manifestació d’Estrasburg, sumat al fet de la internacionalització progressiva del dossier català dona la raó, amb claretat, als sectors de l’independentisme que pensen que cal mantenir la pressió contra l’Estat espanyol i que el millor espai per fer-ho se situa més enllà de l’àmbit de decisió de Madrid. Qualsevol pas endavant en aquesta direcció té el valor del terreny conquerit, com ho és la referència política de Waterloo o el decaïment de tantes euroordres com exiliats hi ha escampats per Europa. Per contra, a l’interior no s’ha produït cap avenç significatiu, al marge de si el govern espanyol està en mans del PP o del PSOE.
Però és que fins i tot a efectes d’una hipotètica negociació només seran bescanviables les posicions a nivell internacional. Per posar-hi noms, Oriol Junqueras o qualsevol altre empresonat pot esperar, com a màxim, mesures de benevolència vinculades al retorn -inequívoc, públic i permanent- a la submissió autonomista. El Consell de la República, en canvi, és un actiu de l’independentisme que no només molesta, sinó que qüestiona seriosament la qualitat democràtica del règim espanyol. Valor de canvi, que diria el vell Karl.
En qualsevol cas i al marge de la negativa a adoptar mesures cautelars, el fet és que el Tribunal de Luxemburg entrarà en el fons de la qüestió dels euroescons de Puigdemont, Junqueras i Comin. I això -que no era tan fàcil- és un èxit en si mateix. Hi ha tres seients buits a Estrasburg, certament, però la batalla jurídica no s’ha acabat, sinó que és ara que comença.
