El coronavirus està atacant duríssimament la democràcia i els drets civils. L’Exèrcit torna a ser el cor de l’Estat i el nucli essencial que el representa davant de la ciutadania. Espanya recupera l’aspecte tradicional d’una caserna on l’únic que hi ha són soldats submisos i comandaments a qui es deu obediència sota disciplina militar. Els uniformes ho envaeixen tot i qualsevol discrepància es converteix en dissidència. El debat, ni que sigui dins l’ambit científic o social, és considerat traïció. No hi ha ni grisos ni matisos.
A les xarxes hi ha una allau de seqüències d’abús policial -de moment, sense casos als Mossos però sí a alguns cossos locals de Catalunya- que, a sobre, acostumen a tenir el suport testimonial dels que les enregistren. I les autoritats se’n desentenen sense que la societat s’escandalitzi en absolut. Hi ha veïns que delaten d’altres veïns, sense saber-ne les seves circumstàncies. La por ens fa intolerants.
Arribarà un estiu que no serà com els altres. Ens retrobarem, però haurem perdut la confiança en un futur raonable. A partir d’aquí, arribarà el moment en què ens farem les pregunten adequades per reorganitzar una societat que necessita dirigents pròxims, eficaços i, sobretot, que valorin totes les vides humanes com un bé superior a preservar.
