Algú pot pensar que és massa aviat, però potser és convenient —ara que acabem de relaxar restriccions— que es comenci a posar sobre la taula què pensem fer quan se’ns tiri al damunt la quarta onada de Covid-19. Tornarà l’amenaça de l’arrest domiciliari? Intentarem gestionar tots millor els reptes que ens presenta el virus dia a dia per evitar el mal major o bé ens deixarem endur pel cicle del terror, allò que comença com una maregassa d’agressivitat progressiva, que ens desestabilitza i que ens ha atemorit en cadascuna de les tres onades que hem sobreviscut?
Aquests dies qualsevol haurà pogut escoltar un comentari d’aquells de barra de bar segons el qual després de les eleccions s’hauran de decretar noves mesures i ens enviaran a “tots cap a casa”. Comentaris així evidencien que són molts els que pensen que la gestió de la pandèmia està sotmesa a interessos polítics i que el nivell d’obertura i tancament es regula en funció de determinats rèdits, ja siguin polítics o econòmics. No ha acabat de quallar la idea que som un país amb recursos més aviat escassos, de manera que no ens és possible tancar-nos a canvi d’ajuts per limitar la mobilitat i així preservar el sistema sanitari. Aquesta idea, entenedora, explica la nostra realitat, però no pot servir per resignar-nos i deixem de buscar solucions alternatives.
Els números de la pandèmia a Catalunya fa dies que van a la baixa, de manera que cal felicitar-se del retrocés que ha fet el virus al nostre país mentre en territoris veïns la situació lamentablement ha estat més calamitosa. Les mesures a Catalunya han estat severes, amb un toc de queda nocturn des del passat mes d’octubre, amb confinaments municipals i comarcals des de fa una colla de setmanes, restriccions sense pietat, malmetent el sector de la restauració o el de l’esport.
Els tancaments preventius per la Covid-19 no es poden convertir més en una operació de desestabilització econòmica de negocis i de la vida de totes i cadascuna de les persones que hi treballen. La gestió de la Covid-19 hauria de tendir al tancament 0, sobretot d’aquelles activitats que no són massives i que perfectament poden millorar amb un comportament adequat de les persones. Els tancaments que s’hagin de fer no haurien de sonar mai més a mesura arbitrària i aquella promesa d’actuacions “quirúrgiques” seria hora que s’anés complint, de manera que no s’optés per fer tancar tothom, sinó només aquells que no hagin fet els deures.
Després de cada confinament, els negocis reobren amb esperances renovades. Tothom ho veu: esforços multiplicats per fer cada cop més inviable que el virus corri entre els clients i evitar que una nova onada els enfonsi en la misèria.
3 
