El 1977, un any després de l’abandonament del Sàhara Occidental, l’Organització per a la Unitat Africana (OUA) va demanar la descolonització de les illes Canàries, remarcant la seva africanitat. En aquella època el dossier canari va ser un dels maldecaps principals de la diplomàcia espanyola, que no es va estalviar tota mena de pressions, suborns i acció subterrània per aconseguir revertir la situació. A l’interior, diverses organitzacions, principalment el Moviment per l’Autodeterminació i la Independència de l’Arxipèlag Canari (MPAIAC), lluitaven per l’emancipació del que consideraven una de les últimes colònies europees a l’Àfrica.
L’Estat espanyol va reaccionar en línia amb la seva tradició. El ministre de la Governació, Rodolfo Martín Villa, va ordenar l’assassinat del líder de l’MPAIAC, Antonio Cubillo. Un agent del SECED, antecedent del CNI, va reclutar dos sicaris, Juan Antonio Alfonso González i José Luis Cortés, que van desplaçar-se a Alger, on estava refugiat el líder canari. El van esperar al peu de l’ascensor i, quan va sortir, el van apunyalar repetidament. Quan anaven a degollar-lo va aparèixer un policia algerià i van haver de fugir. Tot i així, van ser localitzats i detinguts.
Cubillo va sobreviure, amb crosses, però l’atemptat i les pressions internacionals espanyoles van fer efecte i el moviment independentista canari va iniciar una ràpida davallada. Els suports minvants i una base electoral escassa van arraconar-lo políticament. Però no així alguns dels seus símbols, que han anat guanyant espai dins del nacionalisme autonomista canari. Un d’ells és la bandera tricolor amb set estels del color verd que donen fe de l’africanitat i del projecte en comú de les illes.
És aquesta estelada africana la que ha pagat el preu de la insubordinació de centenars d’ajuntaments catalans. El Tribunal Suprem ha prohibit la bandera canària de l’Ajuntament de Santa Cruz de Tenerife per poder decretar la censura als balcons de la totalitat de les institucions. No importa que pensi cada regidor, cada poble ni quines siguin les seves aspiracions col·lectives. Només hi ha una identitat i una ideologia oficial: Espanya. L’Espanya que ens nega.
