Una família que viu en un pis de 53 metres quadrats té el fill (12 anys) i la mare (vacunada) contagiats. Al pare (vacunat i que va passar la Covid al principi de la primera onada) li han dit que faci vida normal: a treballar cada dia i, potser, a transportar el virus. A la feina –que és d’una mena que no es pot fer amb teletreball–, li han fet un test d’antígens i li ha sortit negatiu, però conviu amb dos positius i el risc que el virus entri al seu cos i després passi a un altre cos és constant. Però vida normal. En un pis de 53 metres quadrats. Evidentment, amb un sol bany. Es tracta d’un cas real i d’una família tipus. I en plena cinquena onada això és el que hi ha.
En una botiga d’alimentació del barri de Gràcia, un home gran hi entra sense mascareta. L’encarregada, que el coneix pel nom, el renya, però no porta la mascareta ni a la butxaca i n’hi demana a la dependenta, que no en té per anar-ne repartint. El client marxa amb el cap cot. Un altre home de la mateixa franja d’edat entra amb la mascareta a la barbeta i l’encarregada també l’ha de renyar perquè se l’apugi. La dona esbufega. A més de treballar en diumenge, ha de fer de controladora sanitària. De seguida sorgeix el debat, una mena de guirigall en què es barregen dades mal enteses amb idees errònies i percepcions diverses.
Mentrestant els experts adverteixen que la norma de la mascareta al carrer era útil més per mantenir la guàrdia alta que per la necessitat física de dur-la en un espai obert quan no hi ha aglomeracions. Però a Madrid es neguen a rectificar. A Catalunya també es van equivocar, també es van mostrar favorables o van acceptar una certa desescalada de la qual ara es penedeixen. El conseller Argimon ho ha admès, ha reconegut que no s’haurien d’haver autoritzat els grans festivals de música sense fer seure el públic. També ha demanat al govern espanyol que recuperi la mascareta als exteriors: ni cas.
S’ha d’acceptar que el virus que causa aquesta pandèmia actua de manera tan difusa que és molt difícil localitzar i restringir els punts claus: no hi ha punts claus, tota l’activitat que fem és un perill potencial. Ni la vacuna, contràriament al que semblava al principi, ens ho arreglarà. Evita moltíssimes morts, però cada dia està més clar que no acabarà amb l’epidèmia. Quan la vacunació avançava a poc a poc, semblava que el 70% portaria el gran canvi, i ara ja ens estan avisant que ha de ser el 90% i, el que és més difícil, a tot el món. I no s’està fent el que cal perquè arribi a tot el món. De fet, el que ha anunciat la ministra de Sanitat és que ja s’està en tractes amb les farmacèutiques per a la tercera dosi aquí, mentre la primera no arribà allà.
Al TC estan molt entretinguts en una batalla entre les dues Espanyes a través de la discussió sobre si s’havia de decretar un estat d’alarma o un estat d’excepció. Però mentrestant la població –entre l’emergència sanitària i el desastre econòmic– està sumida en un estat de confusió i de caos que la porta a l’escepticisme, la crispació o l’angoixa, segons els casos.
