El nacionalisme espanyol és difícilment conciliable amb la democràcia perquè -tal i com s’ha arribat a expressar de forma explícita- la jerarquitza per sota dels seus objectius polítics. Però encara és més incompatible amb l’esquerra i el progressisme pel que té d’elitisme, extracció econòmica i impunitat de les seves classes dirigents. L’espayolisme ho impregna tot, des de les institucions als mitjans de comunicació, i en si mateix és una cursa desbocada cap a l’autoritarisme.
Aquesta escalada d’hipernacionalisme, de la que Vox només n’és l’última fornada, impacta i impressiona les societats que responen a d’altres esquemes lingüístics i nacionals, que reaccionen de manera autodefensiva. L’últim episodi electoral són Euskadi i Galícia, on àmplies capes de la ciutadania han considerat que l’esquerra espanyola és completament inservible com a dic de contenció contra la fúria visigòtica de la dreta i els seus tentacles totpoderosos dins la judicatura i la policia. Al País Basc, concretament, no es pot desconnectar el rècord històric d’EH Bildu del sadisme estatal contra els joves d’Altsasu.
No serà fàcil que el conjunt de l’esquerra espanyola sobrevisqui en el poder sense arriscar amb reformes molt profundes que no semblen disposats a afrontar. La gestió poruga -per pensar innocentment- de les conseqüències de l’1 d’Octubre i el recurs parlamentari als vots de Ciutadans són dos exemples clamorosos de la relació atemorida i subordinada que manté l’esquerra espanyola amb el cos doctrinal que la dreta va heretar dels principis falangistes.
