Mentre el bloc independentista s’ha convertit en un camp de batalla fratricida, enmig d’acusacions creuades i estratègies contradictòries, en l’àmbit unionista regna la pau. L’únic debat entre PSC, C’s, PP i Vox és el grau d’hostilitat i repressió que creuen –cadascú d’ells– que cal aplicar contra l’independentisme. La teòrica confrontació electoral no és més que una gradació, d’aquí que Vox no hagi tingut cap problema en definir la seva estratègia comprometent-se públicament a donar suport a la candidatura de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat. I ningú no dubta que ho faran, si en tenen ocasió.
A diferència del 21 de desembre de 2017, aquesta vegada l’unionisme delega la imposició del seu projecte polític als jutges i la Guàrdia Civil. “Diàleg”, diu l’espanyolisme, “però sempre dins la Constitució”, afegeixen. Una miniaturització de la política catalana fins que càpiga dins del marge estretíssim que queda, a hores d’ara, entre l’assumpció de Catalunya com una més de les comunitats autònomes de règim comú i la presó.
L’independentisme no té una proposta, certament. La diferència és que l’unionisme ni en té ni en necessita cap. Per això no poden guanyar les eleccions, simplement es limiten a deixar que les perdin els altres.
90 
101 
