La concentració de Colón contra els indults als presos independentistes s’ha convertit, com era de preveure, en una exhibició ultra. Quico Sallés ho ha vist des de primera línia. No es pot dir que la protesta hagi punxat perquè no eren quatre gats, però es tracta d’un èxit minúscul: s’hi han comptat 25.000 persones –moltes menys que les 40.000 de fa dos anys en l’altra gran cita del trifachito al mateix escenari. Per moltes distorsions en els recomptes que hi pugui haver en funció de qui el faci, aquesta xifra, posada en el marc d’Espanya, és infinitament inferior a les que cada any sortien a Catalunya de la manifestació de la Diada entre el 2012 i la pandèmia, que en les estimacions més desfavorables sempre era de centenars de milers de persones –fins i tot en els recomptes de la delegació del govern espanyol– i que l’any 2014, amb la V prèvia al 9N, va arribar a l’1,8 milions segons la Guàrdia Urbana de Barcelona.
Queda clara la diferent capacitat de mobilització de les dues causes, que s’explica en gran part perquè oposar-se a uns indults és un objectiu molt menys èpic que reclamar la llibertat d’un poble i perquè, de fet, els que són contraris a aquesta mesura i a la independència de Catalunya confien plenament en la capacitat i voluntat repressora de l’Estat, que es manté intacta malgrat aquest moviment –deixar sortir de la presó polítics i activistes que fa tres anys i mig que hi són–, ben petit però que uns i altres estan interessats a fer gran. Certament, la polèmica entre les dues Espanyes pot acabar fent que una mesura que el catalanisme veu com a absolutament insuficient acabi tenint conseqüències polítiques rellevants.
La qüestió és com es gestionen aquestes conseqüències polítiques a Catalunya. De moment, en els dies previs, ja s’ha desencadenat una turbulència interna en l’independentisme per les diferents lectures de l’1-O i ha saltat la guspira que ha encès una revolta contra Jordi Sànchez, instigada per crítics del seu mateix partit i de l’ANC. Mentrestant, en canvi, l’Espanya ultra gesticula histèricament com si sentís un perill real. Parla dels independentistes com “espanyols incomplets” –sense tenir en compte que ells, simplement, no es consideren espanyols– i assegura que “sempre han fet el que havien dit que farien”. Això últim –ho ha dit l’escriptor Andrés Trapiello en el seu discurs a la plaça Colón– ara mateix voldria dir que hi ha almenys un marge de dos anys per a la taula de diàleg de Pedro Sánchez. Però l’Espanya ultra no creu en Sánchez i sembla que cregui més en les possibilitats de l’independentisme que els independentistes mateixos.
1 
