Sempre s’ha dit que l’independentisme català ha d’internacionalitzar el conflicte polític amb Espanya. Sempre s’ha dit, i s’ha fet poc. S’ha pogut fer poc. Paradoxalment, Espanya, que sempre ha defensat que la carpeta catalana és una qüestió interna –i aconsegueix que ho digui també la UE– no para d’internacionalitzar-la. Ho va fer apallissant votants de totes les edats possibles l’1-O del 2017, ho ha fet cada cop que s’ha estavellat –fins ara– en un tribunal europeu i ho torna a fer amb un espionatge a gran escala a dirigents, càrrecs i líders independentistes amb un programa informàtic israelià. La publicitat que li estan fent a l’empresa del Pegasus no es paga amb diners, però el desastre per a la credibilitat del Regne d’Espanya –el Borbó emèrit no és l’únic que la perjudica– també és immens.
El fet que Espanya deixi prou forats en les seves guerres brutes com perquè li vagin esclatant a la cara es va repetint al llarg de la història. O qui se n’ha d’encarregar és dolent –tècnicament dolent, mancat d’eficiència i fiabilitat– o els enemics són molts i molt entregats en la tasca de no deixar ascendir mai Espanya a la primera divisió europea.
Espanya torna a estar sota els focus internacionals des del moment què un equip d’investigadors canadencs es dedica a fer sortir a la llum les seves febleses i les trampes amb Catalunya. I ara li toca moure fitxa a l’independentisme. És el moment de veure si és capaç de passar per sobre de les fortíssimes i arrelades divisions internes i fer alguna cosa més que una roda de premsa conjunta.
126 
19 
