Els partits independentistes estan obligats a cercar el denominador comú després del 14-F, que bé podria ser una estratègia comuna. Les properes setmanes han de ser d’un diàleg intens per mirar de desactivar tot allò que dificulta que s’avanci de manera conjunta. És més important potser saber l’estratègia conjunta a partir d’ara, que no pas si governaran tres o quatre junts. Només si es defineix això ens podrem creure —sent molt generosos— que un Govern ERC-Junts serà millor afegint-li un polsim de CUP com proposa la nova recepta per l’entesa.
Si després d’aquest període no s’arriba a una conclusió satisfactòria, caldrà plantejar-se si les postures són per sempre més irreconciliables o si és que ningú té ni la més remota idea de quina podria ser aquesta estratègia conjunta, és a dir, si ens hem perdut. Potser ha arribat el moment que es relaxi la defensa numantina d’alguns postulats, que van molt bé perquè els acòlits a una causa tanquin files, però malauradament impedeixen construir projectes comuns amb altres grups: a no ser que algú tingui pensat marxar a viure en una illa deserta acompanyat únicament dels que pensen com ell.
Les urnes han parlat i el resultat que hi ha hagut incapacita les forces de l’altre bloc a fer un govern alternatiu. En principi, els independentistes ho tindrien una mica millor perquè disposen ara d’aquesta majoria absoluta. Però aquesta majoria absoluta de poc servirà si no s’articula d’alguna manera que resulti profitosa a ulls d’aquells que els han mostrat confiança. “La gent hi és sempre”, diuen alguns líders independentistes. Millor que ningú s’encanti perquè algun dia potser no la trobaran. És millor no confiar-se donant per fet que algunes condicions seran sempre les mateixes, perquè la realitat és dinàmica. L’independentisme aguanta aquest 14-F, però no s’ha de passar per alt que hi ha hagut una important abstenció i que els partits han perdut vots respecte el 2017. El món té una pandèmia a sobre i els efectes socials i econòmics presentaran una factura que, a nivell polític, es pot traduir amb un càstig de la ciutadania cap als representants polítics que no estiguin a l’alçada. Els 200.000 de Vox, a més, continuaran multiplicant-se.
D’altra banda, queda sense resoldre la reconfiguració de l’anomenat espai posconvergent: JxCAT haurà d’analitzar què fa per endur-se els vots que s’han quedat al PDeCAT o bé el PDeCAT què fa per recuperar el vots que els ha pres JxCAT. La gent que ha votat aquesta opció ha acabat impedint la presidència de Laura Borràs, però no ha votat Àngels Chacón per caprici, sinó per uns ideals que òbviament han estat desplaçats per uns anys de procés decantat cap a l’esquerra maximalista, sempre més inclinada i còmoda en l’agitació que no pas en l’ordre. Aquest fet ha impossibilitat doncs que es complís un dels principals objectius defensats per Carles Puigdemont en campanya: que JxCAT esdevingués el partit més fort dins de l’independentisme.
Una cosa són els deures que ha de fer el bloc independentista, i l’altra els que hauria de fer també el bloc anti-independentista. Aquests han d’adonar-se que qualsevol estratègia orientada a boicotejar el projecte d’autodeterminació no porta res més que a l’enquistament del conflicte, amb tot el que això comporta de perjudici a la qualitat de vida dels catalans i les catalanes. Es pot guanyar temps amb embolics judicials, però l’erosió no s’atura i finalment es pot acabar provocant el desenllaç traumàtic. Enrocar-se en el passat, com critica Salvador Illa quan paral dels independentistes, també ho és no voler reconèixer el dret a l’autodeterminació, negant fins i tot qualsevol possibilitat de diàleg real.
12 
4 
