Des del punt de vista de l’independentisme, el 14F era, també, un plebiscit intern sobre les estratègies a seguir de cara al futur. I, en aquest sentit, ERC ha obtingut més suport que JxCat. Per tant, de la mateixa manera que la passada legislatura la presidència requeia sobre JxCat, aquesta vegada la prelació ha de ser inversa. No només això, els republicans tenen dret a intentar la via del pacte amb el PSOE, sense oposició interna de la resta del bloc independentista, si hi ha acord de Govern. És l’aposta que ha obtingut 33 diputats i, per tant, s’ha d’activar.
Dit això, les urnes també han deixat clar que l’empat tècnic del 21D de 2017 s’ha mantingut, tres anys després. És a dir que tot indica que els dos blocs cronificaran unes dimensions similars. Això significa, necessàriament, que ERC i JxCat són dues peces imprescindibles d’una sola eina política. És evident que sense una de les dues no hi ha res a fer. Res. Ni ara ni més endavant. Per tant ambdós partits -i la CUP, en menor mesura- seran els responsables o bé d’avançar cap a l’emancipació d’aquesta societat o bé de fracassar davant del 51,57% de votants independentistes.
A partir d’ara, vist que no hi haurà una hegemonia clara, ERC i JxCat tenen lligat el seu futur esquena per esquena. Sense un dels dos no hi haurà independència, per tant la raó de ser dels independentistes desapareixeria. I això val, també, per a la CUP. Per separat, tots tres se’n van, directes, a la paperera de la història.
6 
9 
