Amb el llast d’una pobríssima acció de Govern i sense que ningú no pugui presentar un projecte clar -tampoc des de l’oposició- aquesta precampanya s’està convertint, de moment, en poc més que una baralla a cops de colze sobre quins han de ser els socis de Govern d’ERC. Amb la particularitat que els al·ludits neguen, una i altra vegada, que tinguin cap intenció de pactar res amb el PSC, una afirmació que és corresposta, en paral·lel, pels socialistes catalans, sí, però que es contradiu amb l’estratègia general de col·laboració entre els republicans i el PSOE.
Així les coses, els protagonistes de la guerra dialèctica han passat a ser JxCat i els comuns. Tots dos s’autoexclouen mútuament del pròxim Govern i els uns i els altres expressen la voluntat de ser els socis preferencials d’ERC. Els d’Ada Colau menyspreen JxCat titllant-los de “la dreta” i, al revés, els de Carles Puigdemont s’hi tornen equiparant els comuns a un govern de Madrid que no ha mogut un dit per la resolució del conflicte polític entre Catalunya i Espanya.
En el fons, serà l’electorat el que acabi d’inclinar la balança. El pacte ERC-comuns implica l’arrenglerament d’una gran part de l’independentisme amb l’esquerra espanyola, una mena de valencianització de la política catalana. A l’altra banda, JxCat simbolitza la resistència i l’exili. La tragèdia és que, desprovistos d’estratègia, cap dels dos pactes no assegura res.
5 
1 
