Estem en ratxa. S’estén la tendència a demanar disculpes. En tres dies hem sentit disculpar-se, per ordre d’aparició, l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, la consellera portaveu del Govern, Meritxell Budó, el president del grup parlamentari d’ERC, Sergi Sabrià, i el conseller d’Interior, Miquel Sàmper. Han demanat perdó per l’acte amb gairebé 600 persones a la Sagrada Família, per la mala gestió dels ajuts als autònoms i per un desnonament que van executar els Mossos i que, com a mínim, s’ha de qualificar d’excés de zel i dèficit de seny i sensibilitat. Que es disculpin ja és alguna cosa, però clarament insuficient en el que ja es veu que serà la pitjor crisi social que viuran o hauran viscut diverses generacions. Ja es va disculpar el conseller de Treball –ara també implicat en el desastre de les ajudes– a l’estiu, pel caos dramàtic de la primera onada de la pandèmia a les residències. I es continua ensopegant fort amb la pedra de pandèmia. A cada pas es troba un escull nou i s’hi ensopega estrepitosament.
El problema és que els afectats han arribat a la conclusió que els desastres i la petició de disculpes no serveixen d’aprenentatge i que a cada repte apareix una pífia. “S’enfoquen a dir que no tornarà a passar i esperem que no, però la cosa és solucionar-ho i haver-ho planificat bé”, es lamenta una autònoma en el reportatge que publiquem avui. No estem ni tan sols en la dinàmica d’error-encert, sinó encallats en la d’error-error. Si ja hi va haver problemes amb els ajuts a la restauració fa quinze dies, per què s’ha seguit exactament el mateix plantejament amb la dels autònoms? S’ha repetit l’esquema: dotació pressupostària insuficient, concessió per ordre d’arribada i una plataforma informàtica incapaç d’assumir una allau previsible d’intents de connexió.
No ha sigut fins després de l’escàndol d’aquesta setmana que s’han vist senyals que el Govern reaccionava, almenys pel que fa a la seva percepció del que està passant. Finalment s’han adonat que són part del problema, ara falta que trobin la solució. La solució al desori, a la presa de decisions fallides en una situació global –mundial– en què tenen poc marge per millorar-la. El que no poden fer és empitjorar-la.
1 
