L’opinió publicada ha tornat a encetar el debat del model policial. Però això és fals. Ha encetat el debat sobre l’ús d’un instrument de les unitats d’ordre públic, és a dir, d’una petita part dels efectius dels 17.000 agents dels Mossos. No entrarem a sumar-hi les unitats d’ordre públic de la Guàrdia Urbana de Barcelona o la d’intervenció de Badalona, perquè el seu nombre és irrellevant. Per tant, l’obligació de qualsevol partit de Govern és fugir d’empantanegar-se en un debat poc profitós o estèril sobre si foam sí o foam no, o si canó d’aigua amb pintura o l’ús del gas pebre. No és aquest, ni de bon tros, el problema de la policia de la Generalitat, que no catalana. El matís és important.
Tradicionalment els experts destrien els models policials, a grans trets, en tres tipus. El de proximitat –anglosaxó– on la legitimitat la dona la ciutadania. El governatiu, on la legitimitat d’acció la dona el Govern, com seria hipotèticament el cas dels Mossos. I, en tercer terme, el militar. Un model que guarda la policia a les seves casernes i surt quan se li ordena.
La deriva dels Mossos amb l’actual comandament és passar del governatiu al militar. Només cal veure el complex Egara per adonar-se’n. No anem bé quan l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, que hauria de ser el centre de pensament, formació i reflexió constant i activíssim, sembla un rònec edifici dels 70 davant del gran pentàgon que, potser sense adonar-se’n, el major Trapero ha alimentat.
El problema de la policia catalana no és el foam. Curiosament, la unitat que dirigeix Xavier Pastor és possiblement la que té els agents amb més vocació de servei. I a Xavier Pastor no el va nomenar l’actual prefectura del cos. El problema de la policia catalana és que no aplica el model que té. Una cinquantena de comissaries arreu del territori que haurien de fer intel·ligència, proximitat i treball de camp. Tenim un problema com a policia si tenir una comissaria de Mossos a Ripoll (i policia local) no serveix ni per sospitar que s’estava embolicant la troca. És Ripoll, no Harlem. Tenim un problema com a policia si esclata Alcanar i la primera conclusió és que ha explotat un laboratori de drogues. Aquest debat ningú l’ha posat sobre la taula. És incòmode, pesat, desagradable i cru. Però és el debat. El gran debat.
Està molt bé dominar grans eines forenses i d’investigació criminal. És fonamental. Està molt bé ocupar-se de l’ordre públic, que sempre patirà accions que acabaran com el rosari de l’aurora. Però, la policia no és només això ni tampoc un servei farcit d’uniformats fent d’administratius i un únic vehicle patrulla per a tot el Solsonès. De fet, el nou conseller o consellera d’Interior té un organigrama que va dissenyar el comissari Eduard Sallent, molt més intel·ligent, contemporani i eficient. S’ha quedat al calaix perquè, en aquest país, fins i tot a la policia les pulsions humanes dominen la raó i la raonabilitat.
En els temps que corren, potser seria l’hora de ser valents i convertir la conselleria d’Interior, viciada i cremada, en un departament de Seguretat Pública i que sobretot posi en marxa el nou concepte de “seguretat humana”, la que protegeix la dignitat dels ciutadans. Tan important és patrullar com parar l’orella a la Fundació Arrels. Tan important és garantir la gestió de la pau social com protegir els manifestants i els drets. Tan important és enxampar criminals com oferir una xarxa de protecció de la dignitat dels ciutadans. Sortosament, les societats han deixat de ser piramidals i la seguretat ha deixat de ser un debat només de policies. Potser, només potser, algun dia s’adonaran de les noves realitats.
35 
37 
