Elogi del salfumant

Passa poc sovint que un entrevistat digui el que pensa. El que realment pensa. Això és especialment acusat en l’àmbit de la política, on una paraula fora de lloc pot tenir unes conseqüències incalculables. O això és el que pensen els que formen part d’aquesta activitat, imprescindible però en descrèdit accelerat.

Una de les excepcions a aquesta norma a Catalunya és Clara Ponsatí. Tant en les entrevistes com al llibre de memòries que acaba de publicar –Molts i ningú– , parla sense embuts. Segur que li deu haver portat problemes. I és possible que algú s’hagi sentit ferit per alguna de les seves observacions. Ella mateixa admet que la seva “cruesa” en alguns moments pot ser “corrosiva”, però argumenta que si hagués escrit el llibre d’una altra manera no seria el seu llibre. I, al capdavall, diu, per molt incòmoda que sigui aquesta cruesa corrosiva fa la funció del salfumant, “desembussa”.

Si Clara Ponsatí pot actuar així és, en gran part, perquè la seva activitat se situa en els marges de la política. És eurodiputada ara, perquè les circumstàncies l’hi han portat, però no espera fer carrera en aquest àmbit. Ja en té una de carrera, a l’acadèmia, i la pot reprendre quan vulgui. El problema és que només els que consideren que no tenen res a perdre es comporten amb transparència. Com si no s’hi perdés res pel simple fet de mantenir aquest mecanisme pervers de funcionament.

No es tracta de caure en una sinceritat frívola i irresponsable. Hi ha coses que no es poden dir o que no s’han de dir en determinats moments. Però la xerrameca inútil, repetitiva i artificial a què ha arribat la política en les democràcies occidentals –Catalunya no en té l’exclusiva a Occident i, pel que fa a la resta de règims, l’anàlisi encara és més complicada– ha creat un tap gruixudíssim. El discurs públic està monopolitzat per un tacticisme tan maldestre que és impossible que la ciutadania es vegi reflectida en els representants que, malgrat tot, escull disciplinadament cada vegada que li posen les urnes al davant. Un projecte rupturista com l’independentisme hauria de ser el salfumant que necessita la política, en lloc de reproduir vells esquemes que, de fet, el frenen. Qui comença?