Com a periodista m’agraden les compareixences d’Amand Calderó. Exposicions ràpides, sintètiques. Les respostes, curtetes i al peu. Molts n’haurien d’aprendre. El secretari de Mesures Penals, Reinserció i Atenció a la Víctima va comparèixer per explicar, com qui no vol la cosa, un gest de confrontació. Si el Suprem de Manuel Marchena vol aplicar el dret penitenciari de l’enemic als presos polítics, la Generalitat ha de trobar les escletxes per impedir-ho. Per tant, a hores d’ara, qui té la competència per dir si un pres pot canviar de règim -sigui empresonat per posar urnes o vendre heroïna- és la Generalitat.
El cas dels presos polítics és un cas de tercer grau de manual. Carregar-se’l va ser una decisió que delata encara més que la justícia en el cas del Procés no va actuar (ni actua) com ha d’actuar. Així, que el Govern, fins i tot, encara que només sigui per la simple defensa dels funcionaris adscrits a les Juntes de Tractament de les presons, té l’obligació legal, moral i ètica, de tornar-los a otorgar un tercer grau.
És una decisió tècnica, moral i conseqüent amb la visió del dret penitenciari que recull la Constitució que tant idolatren. Possiblement hi ha un component polític, però ve de torna. Qui realment fa política amb els presos és la Moncloa. Aquest divendres, Jordi Pina, l’advocat que dirigeix l’equip de defensa de Josep Rull, Jordi Turull i Jordi Sànchez registrava un interessant escrit al Suprem per tal que s’afanyi a tramitar els indults. De l’escrit, destaca el desvergonyiment que a hores d’ara, l’advocacia de l’Estat no s’hagi pronunciat sobre l’indult. O almenys, els presos no en tenen notícia. Qui fa el càlcul ara? Els advocats que han de rebre les instruccions de la Moncloa esperen a dir oficialment la seva sobre els indults a l’espera del calendari electoral de Catalunya?
Ara, per també sorpresa la d’aquest mateix divendres: un comissari jubilat que ha manegat el subterfugis de la seguretat de l’Estat durant anys i panys declarant davant un jutge que tenien un indici de preparació d’atemptats gihadistes, en referència al 17-A. Davant unes afirmacions com aquestes, a les que l’exdirector general del CNI va haver de respondre, la resposta política, social i institucional hauria d’haver estat posar el crit al cel. En un país normal, la Fiscalia hauria obert una investigació, o qualsevol entitat. Fins i tot, un partit polític hauria denunciat els fets a instàncies judicials. Potser estaven preocupats per si ajornaven o no les eleccions d’una administració que sembla governada (que no administrada) pels funcionaris.
1 
102 
