Pedro Sánchez ha passat de fer-se l’estret amb els indults –que sempre han estat al cap de Miquel Iceta– a convertir-los en una superproducció antiquada en technicolor. L’espectador és, en gran part, el Consell d’Europa, que precisament aquesta setmana ha de votar l’informe sobre els presos polítics que costa tant de païr a Madrid. Com diu en una entrevista a El Món la senadora d’ERC Laura Castel, membre de l’assemblea de parlamentaris del Consell, aquest informe posa fi al relat que el problema de Catalunya és un afer intern espanyol. Que en un estat que pretén ser homologable dins la UE hi hagi presos polítics és un problema per a la UE, que fins ara ha intentat mirar cap a una altra banda.
Al marge dels canvis en el redactat de l’informe que intentarà aconseguir Espanya, l’embolic ja el tenen i, com més soroll hi hagi amb els indults –fins i tot al preu de l’enfrontament entre les dues Espanyes–, millor. Si pot haver-hi una orquestra filharmònica i un cor d’acompanyament, que hi sigui. En un teatre com el Liceu, que porta el l’adjectiu “gran” al nom.
Pedro Sánchez ja ha guanyat altres estira-i-arronsa contra el PP i contra els mateixos barons del seu partit i ara es proposa superar el pols dels indults. La seva aposta és dividir l’independentisme jugant la partida de la rivalitat entre ERC i Junts. És el que volia fer amb les eleccions del 14F, però ERC se li va esmunyir: primer durant la campanya, signant un compromís de cap mena d’acord amb el PSC per governar, i després pactant amb Junts. No era la idea de Pedro Sánchez.
Segons es van fer córrer sentir veus espanyoles autoritzades a orelles catalanes –sempre en privat–, el PSOE ambicionava un govern de la Generalitat amb només un dels dos partits independentistes que finalment l’han format. Un executiu que hauria tingut el suport directe dels comuns i indirecte dels socialistes. No va poder ser perquè no són els partits els que mouen l’independentisme, encara que moguin els fils del poder institucional. ERC és un partit que funciona com un rellotge, cohesionat i eficaç, i efectivament vol derrotar JxCat i Puigdemont de manera clara i irreversible, cosa que encara no ha aconseguit. Però, per molt que ho vulgui, té uns límits marcats pel seu electorat. És aquest factor, el factor gent, el que no té en compte o menysté l’antiquat Pedro Sánchez, que ho fia tot a la capacitat dels partits. I el soroll se li pot girar en contra.
44 
