La commemoració del quarantè aniversari del cop del 23F ha servit per constatar, públicament, la decrepitud del règim del 78. Un acte amb discursos buits i retòrica arcaïtzant, davant d’un govern espanyol que, per primera vegada, conté membres que reneguen d’aquella operació tèrbola. Una acció plena d’ombres sobre la qual l’Estat encara es nega a desclassificar centenars de documents, que continuen amagats sota la consideració de “secrets”. El teatre oficial s’ha hagut de combinar amb l’absència de set partits polítics que representen àmplies majories absolutes als parlaments de Catalunya i el País Basc i al primer partit de l’oposició a Galícia. Tot plegat encara ha ressaltat més l’escàndol democràtic que signifiquen les vacances de luxe oriental en què es troba immers el comissionista que va engendrar l’actual cap de l’Estat… En fi, el decorat els cau a trossos.
El règim del 78, una evolució aperturista del tardofranquisme, va haver de buscar alguna legitimació democràtica que el justifiqués. La primera ocasió la va trobar en un relat infantilitzat del 23F, atorgant a Joan Carles de Borbó un caràcter providencial i una personalitat íntegra. El quadre deixava una ciutadania en deute etern amb el monarca, una composició que, per cert, el vell Borbó es va prendre al peu de la lletra. Temps després, José María Aznar i la FAES van afegir un segon factor de legitimació del règim a partir de l’existència d’ETA. Aquest nou element tenia l’avantatge que enllaçava amb el nacionalisme espanyol de base i permetia donar-li al sistema, de tant en tant, un bany de masses emocional.
Però, ben entrat el segle XXI, el rovell fa cada cop més inservibles tots dos mites fundacionals. El culte a la personalitat de Joan Carles I s’ha fet incompatible amb la seva biografia real i les sigles d’ETA ja no signifiquen res per a les generacions més joves. Queden la propaganda i la força, sí, però la regeneració és impossible.
15 
71 
