L’enrenou al voltant de les resolucions judicials relacionades amb el Procés alimenten les esperances d’aquells que confien que cada capítol judicial i cada triomf de Puigdemont en un tribunal internacional es converteixi en un pas endavant cap a la independència. Però erosionar la reputació d’Espanya no debilita l’Estat, en tot cas li fa la cara més dura. No sembla que els triomfs judicials sobre els fets del 2017 hagin d’implicar una consecució concreta en benefici de la independència, per molt que col·lectivament es gaudeixin. Són un benefici pel destí personal dels seus protagonistes.
S’alimenta l’expectativa que l’estat espanyol canviï d’actitud per un sentiment de vergonya o que cedeixi per pressions d’agents polítics internacionals. Alimentar aquesta il·lusió implica asseure el Procés en una sala d’espera fins que la justícia europea posi l’Estat al seu lloc, confiant en l’acció d’uns altres perquè es resolgui el problema.
Ha arribat el moment de plantejar-se els límits dels processos oberts pel referèndum d’independència de l’1 d’octubre i ser realistes: no són la resolució del conflicte. Perquè quan es publiqui la darrera de les sentències, sigui del tribunal que sigui, el que Catalunya tindrà davant seu serà el mateix estat espanyol, conservant el seu conegut zel per la unitat territorial. Es descarta doncs que es pugui tombar un règim per la vergonya que se li pugui fer passar. De fet, si fos així, hi ha milions d’informes sobre dictadures diverses que a hores d’ara ja haurien escombrat tots els tirans de la Terra.
L’aspecte més important respecte el futur del Procés no és tant si s’organitza un altre referèndum sense el vistiplau de Madrid, sinó el dia després. Aquesta porta ja l’hem traspassat i ja hem comprovat què hi ha darrere. El més important és saber si hi ha suficient disposició per endinsar-se a la següent pantalla, la que va quedar bloquejada per una suposada amenaça de “bany de sang i morts”, i conèixer el preu veritable de la independència.
