Els indults són una victòria tàctica de l’independentisme en tant que el govern de Madrid s’hi veu forçat i, sobretot, perquè aquesta concessió divideix profundament la part espanyola del conflicte. El nacionalisme espanyol més visigòtic té davant seu una marató de dos anys sencers per recollir signatures al carrer, manifestar-se, revoltar-se als tribunals i incendiar les tertúlies. En aquest sentit, la ratlla entre Catalunya i Espanya torna a ser ben nítida, amb opinions públiques contraposades. Fins i tot l’unionisme català està quedant fortament dividit entre partidaris i detractors de les mesures de gràcia, fins el punt d’una paràlisi absoluta.
Ara bé, els indults també corren el risc de fracturar l’independentisme. Abandonar el mandat del Primer d’Octubre, amb tota la càrrega de violència i por que van patir dos milions llargs de persones, equival a entregar, d’entrada, el resultat final buscat pels negociadors del PSOE, que és recuperar la legitimitat del règim espanyol entre la major part de la societat catalana i, sobretot, obtenir la renúncia a una estratègia de desobediència, l’única possible per materialitzar la independència.
En qualsevol cas, és cert que l’estratègia de la mesa de negociació és la que va disposar de més suport entre els votants del bloc independentista. Hi ha un Govern i una majoria parlamentària que l’ha fet possible, així que seran els negociadors d’ERC els que, al llarg dels pròxims dos anys, hauran d’obtenir un retorn polític suficient com per justificar una suposada via escocesa que a Madrid neguen amb vehemència.
81 
158 
