La dreta a Espanya està sobrerepresentada en sigles. PP, VOX i Cs han competit pel mateix tros de pastís en un Estat que en realitat està forjat en un bipartidisme imperfecte que només necessita una dreta. Però després d’uns anys en què hi havia cadires per a tots, les eleccions de catalanes, les de Castella i Lleó i ara les d’Andalusia han començat a fer net i a endreçar aquest espai ideològic. L’espantall de l’extrema dreta sobreviu, però no creix amb la fúria que alguns vaticinaven i que tant servia per pressionar els nacionalismes perifèrics per apuntalar un executiu d’esquerres.
I Ciutadans es precipita cap a l’extinció. Literalment mort a Madrid i a Andalusia amb zero escons, i insignificant a la resta de l’Estat -a Catalunya, de guanyar les eleccions amb 36 diputats va passar a la irrellevància electoral-, el partit que va néixer a Catalunya fa quinze anys per combatre l’autogovern i la llengua catalana ha constatat que el bipartidisme espanyol és ferm com un búnquer. Primer va intentar substituir el PSOE i després el PP, però ha acabat desmantellat institucionalment i amb els seus votants repartits entre el PSOE, el PP i fins i tot VOX.
A poc a poc, el pèndol del 78 afronta un nou cicle: un PP més fort i un PSOE més dèbil, amb engrunes als voltants dels dos planetes que completaran majories quan calgui. I d’aquí a uns anys, el pèndol tornarà a moure’s. En qualsevol cas, Cs és la constatació més plàstica de la impossibilitat de desfer blocs estàtics a l’Estat.
El partit taronja està en estat vegetatiu, sí. Però alerta, que no tot han estat derrotes. Morirà havent assolit el seu objectiu fundacional de crear un conflicte social i polític per la llengua a Catalunya. I no és poc.
7 
1 
