El terreny del Procés és ple de paranys. Pleníssim. I no només parlem de les negociacions de Govern que des del novembre de 2010 és un grapat de vuits i nous i cartes que no lliguen. La darrera jugada d’aquesta setmana ha estat els cinc dies de termini que el president del tribunal del Procés, Manuel Marchena, ha donat als presos polítics per tal que es manifestin sobre les peticions d’indult.
La idea és una interpretació molt generosa, estiradíssima, de la llei processal que regula l’indult. De fet, no ho diu. I si una cosa és clara a la llei, és que si el legislador va voler que terceres persones poguessin demanar l’indult. en canvi, no hi va posar que els virtuals beneficiaris n’haguessin de dir res. Si ho hagués volgut posar, ho hauria posat.
És un parany amb tota regla. I així ho veuen les defenses. Perquè si responen sempre serà un win-win -que en diuen ara- per al Tribunal Suprem. Si expressen un mínim penediment, els togats es podran vantar d’haver assolit l’objectiu i, de retruc, entaranyinar el camí processal a Estrasburg. Si expressen majoritàriament el contrari, incorporen raons morals a la seva sentència.
Jordi Cuixart va respondre amb un escrit molt breu, amb què no feia res més que seguir la seva tònica expressada en el torn final de paraula al judici del Suprem. La resta d’empresonats han callat. Passen de respondre. Una opció que possiblement empipi al Tribunal perquè eviten caure al parany. En qualsevol cas, el seu silenci ja és una presa de posició. No es tracta del valor jurídic del silenci, sinó del seu valor polític. I, sobretot, social. Perquè al capdavall que es plantegi l’indult no és pas una derrota, ans al contrari, és una victòria. Entre d’altres coses perquè acredita que la condemna és injusta i així ho considera un dels poders de l’Estat. La resta és literatura de Coelhisme indy.
Algú deixarà de ser indepe perquè els empresonats surtin de la garjola? Algú deixarà de ser espanyolista perquè els empresonats surten de la garjola? La resposta és evident, com igual d’evident que per a tothom i per a tot, és millor que siguin fora.
28 
