El nou director general Prevenció i Extinció d’Incendis, Joan Delort, ha treballat en totes les àrees possibles del departament d’Interior amb govern de tots els colors polítics que han passat per aquesta conselleria: CiU, el PSC, ICV, Junts i, ara, ERC. Sempre amb càrrecs de confiança i tenint com a valor refugi la seva plaça com a funcionari. En aquest context, sempre s’ha mantingut al marge de les qüestions estrictament polítiques, el que li interessa és la gestió.
El més lluny que ha arribat, per lleialtat personal, ha sigut a una breu participació en un acte electoral de Junts durant la campanya de les municipals de Barcelona, quan Quim Forn era a la presó i encapçalava la llista. Hi va aparèixer per donar suport a Forn, amb qui va treballar a l’Ajuntament i amb qui té una relació excel·lent. Res més. No és, per tant, un hiperventilat. Però aquest diumenge no s’ha mossegat la llengua a l’hora de criticar el govern espanyol per una decisió que considera que ha perjudicat les tasques per controlar l’incendi del Cap de Creus. Des de Madrid, l’estat espanyol va descartar demanar a l’estat francès que enviés a Llançà les avionetes per apagar focs que tenen la base a Perpinyà, a un quart d’hora de la zona que es cremava. Es tractava d’activar un protocol existent, no era cap invent improvisat. La Generalitat no ho pot fer, ho ha de fer l’Estat i no va voler fer-ho: va considerar que amb les avionetes pàtries ja n’hi havia prou.
Delort ara reclama que se’n parli “en fred” perquè això no torni a passar. Però serà un intent inútil. La cabra tira al monte, i Espanya és un estat centralista que es va veure obligat a acceptar el format de les autonomies i que ara lluita permanentment per limitar-les, amb cada petita decisió. El cas és que Delort, com tots els gironins –ell n’és d’adopció– tenen molt interioritzat que Perpinyà és a tocar –sense entrar en consideracions polítiques sobre la Catalunya Nord– i els explota el cap quan davant d’una emergència Madrid demostra que és lluny, molt lluny, que no coneix el territori ni l’hi interessa. Però no hi podran posar remei, per molt que en parlin en fred. El que queda clar és que el nacionalisme espanyol no apaga incendis, ni els metafòrics ni els físics.
I si per ventura l’excusa de Madrid fos que els tràmits amb França són llargs i lents, estaríem una altra vegada al cap del carrer: els estats que formen part de la UE –França i Espanya especialment– són i es comporten com a nacionalistes, cada dia. La Unió tampoc se’n surt i l’Empordà continua obligat a coordinar emergències amb Huelva en lloc de fer-ho amb Perpinyà.
