En poques setmanes, el conflicte polític català a la UE deixarà per unes hores l’àmbit estrictament judicial per obligar la política a mullar-se. Si des de l’1-O del 2017 les institucions europees s’han anat escapolint del conflicte amb la retòrica de la no intromissió i el corporativisme entre socis, ara el Parlament europeu haurà de prendre partit sobre la repressió de l’Estat espanyol i l’actuació de la justícia espanyola quan, previsiblement a mitjans de març – aquest dimarts la comissió d’afers jurídics del Parlament Europeu proposarà l’aixecament de la immunitat- els europarlamentaris votin sobre la immunitat de Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín. A l’hemicicle, o es defensen els legítims escons dels europarlamentaris catalans i s’obre la porta a una solució política, o es retorna la pilota a la justícia, en aquest cas la belga, mentre Madrid espera que aquesta vegada sí, un dels seus socis europeus sigui lleial i li entregui els trofeus de caça major.
És probable que els companys d’hemicicle girin l’esquena als seus eurodiputats, perquè al capdavall la política europea acostuma a ser el resultat d’una simple aritmètica d’ideologies agrupades per sigles. Però en aquesta ocasió, el vot dels eurodiputats del PSOE –que tindrien capacitat per influir en els socialistes europeus – serà determinant per calendaritzar l’èxit o el fracàs de la per ara inexistent mesa de negociació Estat-Generalitat. Si el PSOE, com ha fet fins ara, avala la judicialització del conflicte, l’independentisme hauria de processar el missatge com un cop de porta definitiu.
En paral·lel, el govern del PSOE i Podemos s’omple la boca ensenyant la papereta de l’indult i de la reforma del codi penal. Una papereta que sembla que guardin a la butxaca fins que comprovin si ERC té, com Vox, sentit d’Estat.
121 
69 
