La negociació del 6% a les plataformes sembla una conya de mal gust. La sensació que a un Estat entengui com una negociació política i motiu de dubte de la seva sobirania que una lengua cooficial estigui a Netflix o Movistar és decebedor però extraordinàriament exemplaritzant. Si fan suar la cansalada a Gabriel Rufián per assolir una quota de subtítols, doblatges o continguts en català, no sé quin futur té negociar l’autodeterminació. Però, en tot cas, res de nou.
Per tant, l’Estat no considera, ni de bon tros, que el català, l’euskera o el gallec siguin una riquesa, sinó un objecte que fa nosa i que serveix, sobretot, per collar els catalans. La llengua és la columna vertebral de la minoria nacional que l’Estat vol homogenitzar. Ho acredita aquesta absurda negociació contra un patrimoni que hauria de ser comú o l’escàndol del 25% de castellà a les aules. Sigui el 6% o el 25% o l’atac persistent a una televisió pública que lidera audiències té la mateixa raó de ser, desgastar i laminar els grans consensos de la minoria nacional.
La conducta de l’aparell de l’Estat espanyol no sorprèn. Ja es coneixia. Però els darrers anys s’han comprovat altres coses, com ara que des de les institucions autonòmiques és molt difícil, arriscat, perillós i poc sensat articular el xoc directe. La represàlia és fàcil i fa víctimes gratuïtes i poc efectives. El cas Netflix és interessant perquè, al capdavall, depèn dels consumidors, dels milions de catalanoparlants. I el de les escoles, també. Una bona ofensiva judicial per part d’AMPES, sindicats professionals, famílies de manera individual i col·lectiva, entitats culturals, partits o el Sum-Sum Corda poden iniciar una interessant escalada als tribunals sense precedents en defensa dels drets lingüístics de tothom. En diuen “concertar” les accions. Potser és que per fer el Procés (TM) no cal que enviïn una invitació de cartonet escrita amb lletra anglesa.
