Finalment, i després d’un any de feina i un centenar de ponents, la comissió d’estudi del Parlament sobre el model policial ha enllestit la feina. Curiosament, han deixat poquíssim temps per transaccionar. Gairebé només un dia hàbil. No hi ha cap necessitat ni té cap sentit que els diputats tanquessin esmenes en trucades de diumenge a la nit perquè les conclusions s’havien de portar al darrer ple de l’any. Però ja se sap que som al país d’aguanta’m el cubata, o més poèticament, el país del tot és possible i la collonada de tot està per fer. Algun dia algú haurà de passar comptes amb Martí Pol i, de passada, amb Vicenç Vives; però això són figues d’un altre paner.
La creació de la comissió em va recordar a un acudit clàssic del whatsapp. És aquell que diu que milions de joves volen netejar el planeta i milions de pares volen que comencin pel seu dormitori. La comissió va començar amb la millor de les intencions, fer la poli més transparent i democràtica del món. I això és bo, perquè una societat que posa permanentment en crisi el monopoli de la força vol dir que és una societat crítica, autocrítica i que pretén viure en una comunitat més justa i equitativa a fi i efecte de reduir els riscos d’autoritarisme i d’impunitats.
S’ha intentat netejar el planeta i amb prou feines s’ha endreçat la tauleta de nit. La retirada dels foam més lesius és possiblement el punt més important, però també el de la creació d’una directiva nacional d’intel·ligència i informació de la policia. Un dels punts que ha resultat un fiasco ha estat el rebuig a crear una entitat externa de control. El debat segurament s’hauria d’haver plantejat en revisar els existents i collar la judicatura perquè no sempre compri els relats de la part que té la força, i que com a mínim els qüestioni. I sobretot, cal destacar l’intent fallit de lligar curt la comissaria general d’Informació -com passa a tots els països seriosos del món- per tal que doni explicacions d’una tasca delicada i clau per la seguretat humana i pública de Catalunya.
A Catalunya, en general, no tenim un mal servei de policia. I així ens constata en les enquestes de serveis. Però és molt millorable. Moltíssim. Per començar, el model policial no pot ser el model bolivarià que va apuntar un excap del cos, recriminant als polítics que manessin i mostrant una manca de respecte imperdonable democràticament al Parlament de Catalunya i als ciutadans que representa. Cal admetre que la BRIMO ha fet un esforç de millora en la seva gestió però cal tenir present que és la “unitat dels llauners”: si tot va bé, cap problema; però si falla alguna cosa tot s’omple de merda. D’aquí que qualsevol errada en la gestió és una crisi policial, política i social. Però també cal estudiar a fons la curiositat de com és que els seus membres s’han tornat tan ploramiques i, de cop, només els manifestants indepes i d’esquerres tan bandarres. En tot cas, això mereixeria una altra anàlisi.
Ara toca marcar el terreny dels mossos d’informació que s’han de modernitzar i democratitzar. Així mateix, destinar, a totes les unitats, les eines necessàries per combatre les noves formes del crim. El paquet de la comissió també obre l’escletxa a revisar la poderosa Divisió d’Afers Interns que ha donat la imatge de ser una taifa independent que com una tela d’aranya atrapa mosques però deixa passar àligues. El cas Ranea és tot un exemple. La Comissió també hauria fet bé de no descuidar una cosa que els Mossos van fer de bon principi i que sembla hagin abandonat: ser una policia de carrer, ser una policia del ciutadà. Un concepte simple, però complex en un país on els debats sempre, i no sé per quina raó, són diferents. En resum, la comissió demana més transparència, més eficàcia dels controls i que la policia faci de policia i no esdevingui un actor polític irreverent.
1 
